La gent a qui encara atrau el futbol han descobert pels seus fills i filles, nets i netes, i ells mateixos, un futbol més net, més esportiu i s’hi han enganxat

Toca parlar de l’impuls dels darrers temps del futbol femení. Des del moment que les dones han anat recuperant o conquistant esferes exclusives dels homes, tant polítiques com socials, era inevitable aquesta explosió. Aquí només fa cent anys que les dones pogueren votar. A Espanya i la Generalitat encara no hem tingut cap dona al davant, i al Regne Unit no va ser fins a 1979 que Margaret Thatcher va trencar el tabú d’una dona manant. I quina dona! En altres èpoques, sols per raons dinàstiques, les classes dominants permetien que les dones regnessin. Algunes amb poders reals com Isabel, la dita Catòlica (utilitzada pels nobles castellans per frenar les possibilitats de manar del rei d’Aragó Ferran el Catòlic, la cosa ve de lluny), d’altres com la seva filla Juana, apartada, titllada de boja. Una altra Isabel la segona, filla de Ferran VII i mare d’Alfons XII, besavi del nostre rei emèrit, va regnar més de 30 anys, entretinguda amb afers amorosos mentre els generals es repartien el poder. Haurem de veure com regna Leonor de Borbó? No oblidem que constitucionalment serà la cap de l’exèrcit, des dels tancs fins a la cabra legionària. Les dones al poder.

Tornant al futbol femení, uns quants apunts diferencials. Entre ells, la netedat i esportivitat enfront del masculí, fins ara i tant de bo duri. En els homes es pren el pèl als espectadors a balquena. Pèrdues de temps constants, canvis per trencar el ritme del partit, lesions fingides, rampes en els darrers minuts de l’equip que guanya, mai miraculosament del que perd i ha de remuntar. Àrbitres sota sospita. De moment per sort les àrbitres femenines no entren en aquestes dinàmiques. La gent a qui encara atrau el futbol han descobert pels seus fills i filles, nets i netes, i ells mateixos, un futbol més net, més esportiu i s’hi han enganxat. Que el 50% de la població pugui practicar l’esport més universal guanyant dia rere dia més atenció és un ferm pas endavant. De fet, als EUA, actual bicampiona mundial 2015-2019, el futbol femení fins ara ha estat pel davant del que anomenen soccer, i només els augments del gruix dels hispans poden fer albirar un canvi, impulsat per arribades com les del Messi i Busquets mentre part de les velles figures que podrien aterrar a Miami o Los Angeles, Cristiano, Benzema, fan el que en diuen el darrer atracament a l’Aràbia Saudita, netejant a còpia de milions la imatge dels sàtrapes. Per sort al món islàmic no els entra veure les dones practicant esport.

Aquí han corprès les reivindicacions davant la RFEF de 15 internacionals femenines, sis del Barça. Aquesta va reaccionar com es reacciona a Madrid, amb les gònades, imposant la força davant la raó i el diàleg, quan Espanya amb les millors seria una de les grans favorites per ser campiona del món aquest 2023 a Austràlia i Nova Zelanda. Prefereixen no cedir davant tal possibilitat certa. Perquè ho hem vist contra el Wolsfburg, els alemanys, suecs o danesos que s’imposen normalment per corpulència en esports de contacte dur com l’handbol, poc tenen a fer en futbol femení contra el talent i conceptes clars de joc. Les millors d’aquí amb algun reforç de vàlua poden amb tot. Tal com els petitons Xavi, Iniesta, Messi o Pedri treien de polleguera els Ramos, Pepe i no diguem Mourinho, la qualitat de les Bonmatí, Patri, Alexia els fa superar obstacles físics. La miopia i rigor federatius pot fer que en la llista d’avui no hi siguin totes les millors, les que humiliades han rectificat no tinguin la predisposició adequada, que l’equip es percebi desunit i les opcions mundialistes decreixin. Sabem el que costa que surti una fornada de qualitat i s’haurà desaprofitat.

Tant de bo el futbol femení es pogués guiar des de federacions manades per dones. Quan veus els personatges d’Infantino FIFA, Ceferin UEFA o Rubiales RFEF, i saps d’una petita part dels seus tripijocs, pateixes al copsar on rau la direcció d’aquest futbol femení tan noble.

Tornant al Barça, es palesa la important aposta que s’ha fet sempre pel planter, abans masculí i ara també femení. Markel Zubizarreta, màxim responsable esportiu, ha excel·lit en aquest rol. Tots els equips estan conformats per un munt d’ajudants, entrenadors, encarregats de material molt competents i entregats. Amb metges, nutricionistes i psicòlegs controlant el conjunt. A la Masia, dirigida magistralment per l’osonenc Mike Puig, ja hi ha un 10% de noies. Malgrat que el club sap que potser només dos o tres nois i quatre o cinc noies poden tenir opcions de jugar en els primers equips tan exigents, continuen apostant per aquesta formació. Aquest és el camí i els fruits d’Eindhoven, la collita.