Quan van mal dades, tothom descobreix que els miracles no existeixen. Les crisis eixamplen les diferències i els de baix sempre pateixen més que els de dalt

Amb el mes de setembre arrenca un curs polític que, després de la Diada, es presenta intens. La perillosa combinació entre una inflació disparada, un euríbor desbocat i uns preus de l’energia que no toquen sostre amb una guerra a Ucraïna de la qual no es divisa el final és un cocktail que augura una tardor amb un encariment de la vida, amb hipoteques amunt i amb factures de llum i gas més cares. Els economistes coincideixen en aquest diagnòstic. Divisen tempesta a l'horitzó. Però les crisis mai són iguals per tothom. Quan van mal dades, l'escletxa social sempre tendeix a eixamplar-se. Els de baix pateixen més que els de dalt. En una societat de consum com la nostra en èpoques de bonança és fàcil creure's que tots som iguals. Amb un crèdit, i pagant-ho a terminis, tots podem tenir el mateix cotxe, el mateix pis o la mateixa casa. Una pintada a l'antiga caserna de la Guàrdia Civil de Vic ho resumia molt bé: 'Compraré un tros de cel... si el puc pagar a terminis'. És all`ò del xut endavant. Del pa per avui i la gana per demà. De l'últim que apagui el llum. De creure's que tot és possible. Però no. Els miracles no existeixen. Només són un miratge. I, quan la situació es torça, i el còmode matalàs sobre el que descansa el consum es desinfla, la realitat esclata amb tota cruesa. Els crèdits s'han de tornar. Sí, és clar que s'han de tornar, però amb preus fora d'òrbita i interessos a l'alça, és lògic que costi més. I, fins i tot, que creixin els que potser no els podran tornar. Quan això passa, perquè ja va passar després de la crisi financera del 2008, se sol generar una onada d'incomprensió entre familiars, amics i veïns. La crítica -"per què compraven aquest pis?- sembla econòmica, però en el fons és moral. El que se censura no és només que no es pugui pagar, sinó el fet que els de baix gosessin pensar que un dia podien arribar a ser com els de dalt. Aquesta idea, i a partir d'un succés que no té res a veure, l'explicava molt bé una vegada Manuel Jabois en un article a El Pais quan recordava el cas d'un home que havia robat una caixa de gambes al súper. El criticaven per lladre, però, segurament, en realitat la crítica també era social: els pobres, devien pensar els que s'hi abonaven sense miraments, han de robar baguettes. De gambes només en mengen els rics. Per això, si la crisi es desborda un dels principals desafiaments com a societat serà garantir una xarxa de seguretat que protegeixi els col·lectius més vulnerables. Mesures com les de la bonificació dels carburants o la reducció de l’IVA de l’electricitat o el gas van en aquesta línia. Però no són suficients. Això pot salvar l'avui, però la política, i també la municipal a la recta final del mandat, té el deure de pensar en el demà. Perquè demà potser no tots podrem menjar gambes, però, almenys, hem de poder menjar arròs bullit. I baguettes.

Quan van mal dades, tothom descobreix que els miracles no existeixen. Les crisis eixamplen les diferències i els de baix sempre pateixen més que els de dalt

Gambes, baguettes i arròs bullit