Les ganes de marxar de Barcelona són una reacció a un model de vida, un desig de desaccelerar

El 30% dels barcelonins marxarien de la ciutat si poguessin. Això diu una enquesta que l’Ajuntament de Barcelona ha fet pública aquesta setmana. El que no diu és si poguessin què. Viure en una casa adossada a Sant Cugat? Deixar de treballar? Abandonar la família? Teletransportar-se? Exactament què, em pregunto. És evident que em sembla una hipòtesi tramposa, un dir per dir. Un si em toca la loteria. Perquè la qüestió no és per què en marxaries, sinó per què no en marxes. Què et lliga sense que ho desitgis. Que no nego que Barcelona hagi perdut al·licients que la feien atractiva. I tant. Ja no podem sopar en un japonès; si no podem ni sopar fora de casa! L’oficina està mig buida i ja no hi ha cerveses afterwork per socialitzar amb els companys. Tampoc ens veiem tant amb els amics, perquè de seguida som més de quatre. I els caps de setmana aïllats i sense botigues han sigut un suplici en què mig Catalunya es dividia entre Montjuïc i la carretera de les Aigües. A sobre, la ciutat continua sent caríssima. Que ens tornin els diners! És clar que en el poble que un s’imagina quan pensa a fugir d’aquí Can Fanga tampoc no hi haurà mai res de tot això que ara trobem a faltar a Barcelona. Ara que veig els barcelonins denunciant que les botigues tancades empobreixen els barris i fan les ciutats més brutes i insegures, penso que als pobles això jo ho havíem descobert fa anys. I tot i així, les botigues han continuat tancant inexorablement fins a l’extinció final. I la culpa no ha sigut de la pandèmia. Jo aquestes ganes de marxar de Barcelona les entenc, més que vinculades amb cap defecte tangible o circumstancial de la ciutat, com una reacció a un model de vida. Com un desig de desaccelerar. Aquí, on passen metros cada tres minuts i tres notícies cada segon, ens hem plantejat que potser no és necessari ni saludable aquest ritme trepidant constant. Com en diu el filòsof Josep Maria Esquirol, que podem dur una vida més austera i probablement igual de plena. Que la clau és amb què l’omples, la vida. Que sigui plaent i, per tant, lent, perquè duri molt, no pas com si això fos el concurs de a veure qui es menja més calçots. Sempre tornem a les bases filosòfiques més elementals, i sempre tornem també a aquella empenteta que necessitem per fer el cop de cap. D’això va l’aprenentatge de la pandèmia. I és llavors quan apareix la imatge idíl·lica, idealitzada, de la fugida de la ciutat. Potser si canviéssim el que ens fastigueja de viure ara i aquí ens adonaríem que no és Barcelona la que no ens agrada, sinó la nostra manera de viure. Més del 30% en marxarien si poguessin.

Les ganes de marxar de Barcelona són una reacció a un model de vida, un desig de desaccelerar

Ganes de fugir?