L'economia digital no té pàtria. Captura riquesa aquí i se l'endú ves a saber on. Per això des d'un punt de vista social una petita botiga de discos com El Mallot de la Margot era millor que un gegant com Spotify

L'Agustí Palomares, ara jubilat, era l'amo d'El Mallot de la Margot, una mítica botiga de discos de Manlleu ja desapareguda. Solia tenir-hi més gent que clients. A ell no li sabia greu. Mai li han interessat els calés. De fet, expliquen que l'últim CD que va despatxar no el va vendre, sinó que el va regalar. Però, quan en venia algun, si en cobrava 10, 12 o 15 euros una part d'aquests diners, via impostos, revertien a Manlleu. Ara El Mallot de la Margot no existeix. Qui vol comprar música ho pot fer a Spotify. L'import que paga, però, ves a saber on va a parar. L'economia digital no té pàtria. I si en té no és la nostra. Ho explico perquè en aquests dies de Setmana Santa en què els horaris es relaxen i els dinars s'enganxen amb els sopars en sobretaules interminables, amb la tropa hem arreglat el món: que si les fotos de la princesa amb biquini, que si l'os Nere que diu que ha tornat a ser pare tot i ser un avi, que si la carn a la brasa se sala abans o després de coure o si era millor l'Escurçó Negre que Magnum. Amb la bondat de l'economia digital, però, no ens hem posat d'acord. Potser és normal. El món d'avui és diferent del d'ahir. Un exemple: el nano de casa es pensa que Magnum és un polo, en Higgins un jugador de bàsquet americà i els Vigilantes de la playa els socorristes de l'Estartit. Els conceptes canvien. Les percepcions es modifiquen. Els interessos muten. I, per això, el nou món ja no s'assembla al vell. El d'ara és un món instantani que es construeix a partir de dades. Nosaltres acceptem les cookies -quina paraula, tu- i ells saben què mirem, què volem, com ens sentim, i com ens comportem sense necessitat de preguntar-nos-ho. Nosaltres som vostè i jo. Ells són Netflix, Facebook, Amazon i cia. Ens coneixen sense haver-nos vist. Saben qui som sense que haguem parlat mai. Per això les dades són petroli. I, precisament per aquest motiu, cal actuar amb prudència. Pot haver-hi fuites, vessaments i contaminació. Prendre precaucions, per tant, és una obligació. I això vol dir regular. Una paraula que provoca al·lèrgia, però que és necessària. Perquè de manera subtil el que passa és que s'està trencat el contracte social nascut després de dècades i dècades de l'inici de la revolució industrial. La industrialització, que també va posar el món de cap per avall, va exigir un joc de contrapesos per corregir els excessos. No es va fer de cop, però es va ordenar. Les relacions laborals, avui, estan més regulades: el treball infantil, la jornada de 8 hores o les vacances remunerades. De la mateixa manera que es va endreçar el treball, i va requerir temps -fins fa poc encara ens preguntàvem si els de les càrnies eren treballadors del règim general o autònoms-, ara també caldrà endreçar la informació. I també requerirà temps. Perquè, avui, encara som més fugitius analògics que un nadius digital. A la nostra realitat quotidiana hi hem afegit adjectius. Per això, parlem de pissarra digital, recepta electrònica o campus virtual. Aquest no és el món digital. És el món analògic adjectivat. L'impacte de la digitalització és molt més profund. Perquè canvia les regles del joc. I per això cal fer-ne de noves. La tesi la plagio de Genís Roca, expert en processos de transformació digital. Ve a dir, resumit pel broc gros, que fins ara hi havia activitats econòmiques que generaven riquesa en un territori i el sistema polític a posteriori la distribuïa. La frontissa, els impostos. Per això tenim escoles, hospitals i serveis socials. L'equitat econòmica i la igualtat social en una economia capitalista parteix d'aquesta base. Aquest esquema, desplegat per les polítiques socialdemocràtes a Europa des de fa més de mig segle, està en crisi. Les tecnològiques capturen riquesa aquí, però tributen a Irlanda, a Luxemburg o als Països Baixos. Ens venen gat per llebre. Per això, des d'un punt de vista social una petita botiga de discos com El Mallot de la Margot era millor que un gegant com Spotify. De la mateixa manera que Informàtica Feu ho és més que Google, Transports Codina que Amazon, Viatges Alemany que Booking i EL 9 NOU que X. Infinitament.

L'economia digital no té pàtria. Captura riquesa aquí i se l'endú ves a saber on. Per això des d'un punt de vista social una petita botiga de discos com El Mallot de la Margot era millor que un gegant com Spotify

Gat per llebre