Un bon guió és aquell que els actors se’l fan seu i el porten a escena interpretant-lo a la seva manera

Si tu sents un discurs que comença així: “La meva família està lluny de ser la de Casa en flames. Ens agradaria tenir una cala a la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no ho tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis –tots– van venir d’Andalusia”, com ho interpretes? D’entrada sembla que ens digui que la seva família xarnega també voldria ser com els catalans que tenen una segona residència, però no hi han pogut accedir pel seu origen immigrant. A continuació el discurs s’endinsa en la idea que no veu en el premi cap venjança pel fet que el seu avi Eduardo, que era analfabet, el van enganyar i se’n van aprofitar per “les seves mancances culturals”. I acaba rematant aquesta idea amb la frase: “Una venjança per totes aquestes mirades de superioritat que en tres generacions hem hagut d’empassar els que venim de baix de tot. Però no. Podria entendre’l així, però no ho faré”. Aquí també podem interpretar que tot i que tindria arguments de sobres per considerar que aquest premi és una venjança no era la seva intenció prendre-s’ho així. Després el discurs s’endinsa en com ell entén aquest premi. Diu: “Si el meu avi era analfabet i jo em dedico a escriure és perquè ha passat alguna cosa, i d’aquesta cosa se’n diu progrés. I el progrés és, indubtablement, un èxit col·lectiu. Si soc aquí davant, recollint un Gaudí, no és gràcies només a mi sinó a l’escola pública, a l’esplai, als casals, a les places on he crescut i a les desenes de persones que m’han acompanyat en això de créixer lliure. Si jo em dedico a escriure és que alguna cosa estem fent bé”. O sigui que Eduard Sola, nascut a finals dels 80, fa una defensa de com s’han fet les coses a Catalunya, col·lectivament, els últims 40 anys. I el discurs, abans dels agraïments personals finals, conclou amb aquesta sentència: “Enviem a la merda els xenòfobs, els que s’aprofiten dels altres. Seguim si us plau acollint els de fora amb els braços oberts i veurem com d’aquí a uns anys escriuran grans històries catalanes”. Una manera de dir-nos que si seguim fent les coses així de bé d’aquí a uns anys aquest premi el rebrà un paqui, un moro, un sudaca, un negrito o un groguet, utilitzant mots com xarnego que alguns fan servir per descriure els que venen de fora. No sé si he interpretat correctament el que l’Eduard ens pretenia dir. En tot cas el que ha quedat clar és que, una vegada més, els catalans hem caigut a la temptació d’agafar un discurs i interpretar-lo a la nostra conveniència portant-lo a l’extrem dels dos eixos que dominen l’oasi català: el nacional i el social. Un discurs que ha rebut des d’elogis desmesurats fins a crítiques furibundes, especialment a les xarxes socials. De fet, ell mateix uns dies més tard va reconèixer que “potser vaig ser jo que no em vaig saber expressar”. Tot el contrari. Aquí també va demostrar els seus dots de guionista. Un bon guió és aquell que els actors se’l fan seu i el porten a escena interpretant-lo a la seva manera. Exactament el que ha passat amb aquest discurs.

Un bon guió és aquell que els actors se’l fan seu i el porten a escena interpretant-lo a la seva manera

Gaudí a la interpretació