Està comprovat que la consciència crítica fa nosa en el sistema capitalista en què es teixeixen les nostres relacions socials i laboral

Se’ns acaba el mes d’agost i l’actualitat informativa és depriment, a cop de retransmissió bèl·lica. Fa deu mesos de l’esclat de la darrera guerra a Palestina. De fet, si repassem la història que ens arriba, el conflicte bèl·lic té uns orígens antics i la interpretació que se’n deriva porta a posicionar-nos en un bàndol o l’altre. En l’anomenada societat de la informació, conèixer el passat no és garantia ni per un present més just, ni per evitar els errors del futur. I és que l’excés d’informació ens acaba portant a la desinformació. No s’espera un epíleg de pau mentre continuïn les complicitats amb Israel.

La pau és una utopia? Com poden haver-hi converses de pau sense cap treva? Les accions de protesta es multipliquen amb més o menys ressò a escala internacional. Podem parlar de moviments socials pacifistes avui dia? Les complicitats del poder prevalen per sobre de les vides humanes. El que va ser l’Orient fèrtil, la terra promesa, la de la Bíblia que llegia a l’escola i la història sagrada, s’ha convertit en l’escenari d’un videojoc de destrucció massiva. Guanya la indústria de l’armament, de la tecnologia, de l’espoli de vides i terres i de la reconstrucció als territoris ocupats. La percepció visual que tenim de la guerra, de les guerres televisades, ens està fent immunes al patiment humà? Veure la runa que enterra a criatures innocents, gent gran, familiars, persones desaparegudes, amb el pretext constant d’atacar amagatalls “enemics” és una barbàrie. Mentre aquí aprenem a valorar la necessitat dels processos de dol davant la pèrdua dels éssers estimats allà se’ls negarà el plor i el crit. Només sobreviurà la ràbia, la pedra que ennuega el plor i la venjança.

Penso en les paraules de l’escriptor jueu italià Primo Levi al seu llibre Si això és un home (1946). Ens apel·la a imaginar-nos un home a qui, a banda de les seves persones estimades, se li pren casa seva, els costums, la roba i tot. Literalment tot el que posseeix: serà un home buit, mancat de dignitat i de judici.

Informar-se sense haver de digerir en la mateixa franja horària la retransmissió d’un altre genocidi entre cròniques de la Copa Amèrica a Barcelona, el decurs d’un curs polític previsible i l’èxtasi de la campanya turística a casa nostra perquè com bé se sap, “tothom” marxa de vacances a l’estiu, tothom patirà la sequera, tothom anirà a buscar bolets i a esquiar en aquest meravellós Pirineu on alguns manaires s’entestaven a fer uns Jocs Olímpics.

Què se n’ha fet, del moviment pacifista? Com a moviment social, continua existint? De què depèn el ressò de les accions de protesta? A Barcelona, fa pocs dies, la plaça de Sant Jaume es va omplir de sabates, com a mostra d’una acció simbòlica de protesta per exigir a la Generalitat que deixés de ser còmplice d’Israel. Les entitats convocants hi van fer parlaments i una lectura de poesia en diferents idiomes. Malgrat tot, la sensació d’impotència és gran. Una amiga escriptora, activista i mestra em fa notar que hi ha d’haver una resposta per als malsons reals que ens toca viure en aquest present, tant hi fa si és petita. Cal preservar la memòria. L’oblit no serà possible mentre hi hagi que recordi les víctimes.

Està comprovat que la consciència crítica fa nosa en el sistema capitalista en què es teixeixen les nostres relacions socials i laborals. Cal arriscar-se per prendre partit davant de tanta indiferència davant la injustícia social? Mirar a una altra banda comença molt aviat en aquest context social del qual formem part. Puc afirmar, amb coneixement de causa, que a una part de les dones que vam néixer a finals dels anys seixanta del segle XX se’ns va voler fer creure que no calia tenir cap paper en reivindicacions socials i polítiques, d’aquí o d’allà. La resignació, la submissió al poder en qualsevol de les seves formes i el respecte a lleis injustes encara són presents en l’atmosfera i, el que és pitjor, es tenyeixen de la sang dels més febles. Aquí i allà. Arreu. Si volem honorar la seva memòria, no n’hi haurà prou amb un minut de silenci institucional, ni amb una manifestació de protesta, ni aquest article que estic escrivint. Ens queda l’esperança de sumar i organitzar-nos. Com?

La resposta a aquesta darrera pregunta és clau. La hipòtesi té en compte la viralitat de les xarxes socials i el possible efecte crida i la inclusió d’elements de la cultura popular i de culte a la imatge i missatge del personatge rellevant en l’àmbit cultural, periodístic, mèdic o esportista, per exemple. Vagis on vagis gairebé tothom es mira el mòbil. Intercanvia whatsaps personals o des de la pertinença a grups. Les xarxes socials mostren afinitats d’interessos en un mitjà immediat, més ràpid que els mitjans de comunicació tradicionals. El poder de convocatòria de les xarxes és una eina útil per a la mobilització de masses, tot i l’intent del poder d’exercir-ne alguna mena de control. Que un personatge públic doni la cara, es “mulli” per un objectiu com la pau fa que el missatge es faci viral. I en aquesta confluència podem trobar-nos. Com qui aixeca castells, fent pinya i alçant-nos. I si el castell cau, ho tornarem a intentar.

Ara mateix, tenim la retransmissió als Telenotícies de dues guerres. A Gaza i a Ucraïna. N’hi ha moltíssimes més a tot el planeta, però, sense agències de comunicació i enviats especials, no existeixen. Si no existeixen als mitjans, la història i les fonts del futur ho tindran magre. Som dipositaris d’una ment privilegiada que pot decidir. Som-hi!