Hi ha discriminació cap a persones grans sobre les quals recauen estereotips com la malaltia o la inutilitat, però també cap als joves, que se'ls considera menys fiables i amb poc esperit de sacrifici

Avui faig anys. Vaig néixer un 7 de desembre de fa 44 anys. No sé si són molts o pocs, sempre depèn des d’on es miri. En una trobada familiar, no fa gaires mesos, em vaig sentir a dir que la generació laboral que represento estem sent un tap per als joves i les joves que amb formació, experiència, coneixement d’idiomes i joventut exultant, aspiren a trobar un lloc de feina adequat a les seves expectatives. Resulta, em van dir, que els de la meva quinta ja portem uns quants anys en el món laboral i hem copat unes posicions que no els permet créixer i evolucionar a ells i elles. Així doncs, des de la seva perspectiva, 44 anys ja són molts i toca retirada. Realment les seves paraules em van fer pensar i em vaig plantejar si mai havia pensat això dels meus superiors o de les persones més grans que coneixia quan jo començava a sortir de l’ou universitari i entrava al món laboral. Tots i totes em semblaven molt llestes, treballadores i intuïtives. Per a mi era un regal poder aprendre al seu costat. Ara bé, també haig de dir que mirat amb perspectiva i amb una mica més d’experiència laboral, d’alguns d’ells potser ara no ho subscriuria tant. Ara, quan em consideren una generació tap, agafo un cert complex d’impostora i penso que potser ja començo a caducar i que se m’ha passat l’arròs o que se’m pot passar en breu perquè no domino tant les eines informàtiques i digitals com fan aquestes generacions més joves, perquè no soc nadiua en idiomes com quasi són alguns i algunes d’elles, perquè ja no tinc les antenes tan connectades en entorns transgressors, o perquè simplement acabo més cansada i ja no puc encadenar tantes jornades laborals perquè en tinc una altra d’intensa a casa. D’això se’n diu edatisme i comporta discriminació? El primer que va fer servir aquest concepte va ser el metge i psiquiatre americà Robert N. Butler l’any 1969 per referir-se a les actituds discriminatòries cap a les persones grans. Es tracta del terme que genera discriminacions laborals i socials cap a les persones grans sobre les quals recauen uns estereotips com la malaltia, la impotència o la inutilitat. Uns conceptes que en moltíssimes ocasions aquestes persones grans interioritzen i provoca que caiguin en una situació d’apatia i desconfiança molt gran. Segons l’última enquesta de població activa de l’Idescat, a Catalunya 2,9 milions de persones incloses dins aquesta categoria tenen entre 25 i 54 anys i de més de 55 anys en són 809.000. La suma d’aquestes dues franges suposen tres quartes parts de la població activa de Catalunya. La resta, de 16 a 24 anys són 378.000 persones aproximadament. Què vol dir això? Que els joves no tenen oportunitats? Que les velles de 44 anys ocupem els seus espais? L’edatisme és un concepte ampli i complex i alguns sociòlegs també hi inclouen la discriminació cap als joves pel simple fet de ser-ho. Se’ls considera poc fiables, amb poc compromís, amb més possibilitats de caure en drogoaddiccions i sense esperit de sacrifici. A ells, l’edatisme també els penalitza i veuen en les generacions més grans l’origen de tots els seus mals. Per si de cas, espero que a la pròxima trobada familiar ningú hagi llegit aquest article i jo pugui bufar les espelmes gaudint de l’edat i esperant que algú em canti a l’orella allò que diuen els Manel de “celebrar el plaer indescriptible que és estar amb tu avui que et fas gran”.

Hi ha discriminació cap a persones grans sobre les quals recauen estereotips com la malaltia o la inutilitat, però també cap als joves, que se'ls considera menys fiables i amb poc esperit de sacrifici

Generació tap o edatisme?