La Dounia és catalana, viu a Vic i voldria no haver de parlar sempre del mateix. La senyora del meu davant al tren porta una creu petita penjada al coll. És una catalana cristiana; la Dounia, una catalana musulmana

“Apàtrida enyorós d’unes desferres / m’entrec a tu i ferit per melangies / et bes plorant el cos des d’altres terres.” Pons Ponç. Vaig en tren, un noi madrileny diu que les banderes no serveixen per a res. Hi estic d’acord, encara que tingui la senyera penjada al balcó. L’hi tinc com a protesta. Ha respost a una jove que parlava dels catalanufos. M’ha agradat com aquest noi ha posat pau a una conversa. L’article d’avui per mi és molt especial. No l’he fet sola. M’ha acompanyat la Dounia El Kadaoui. Vaig conèixer la Dounia en una trobada de joves musulmans. És periodista. No treballa. Un ofici que no té massa requesta actualment. Us presentem aquest article escrit a quatre mans. Voldríem que escoltéssiu la música dels nostres somriures plens de complicitats. En el fons volem un espai lliure de banderes exacerbades però ple de pòsit cultural i d’identitats ben diverses. Som unes apàtrides que besem el cos de les terres que enyorem o que volem conèixer. La Dounia és catalana, viu a Vic i voldria no haver de parlar sempre del mateix. Porta vel, i per aquest símbol a voltes se sent marginada. Per què? Que puc reconèixer quin grau de fe tenen els viatgers del meu vagó? La senyora del meu davant porta una creu petita penjada al coll. És una catalana cristiana i la Dounia és una catalana musulmana, jove, amb ganes de treballar per conèixer i aprendre. I el seu marit vol que treballi de periodista i ara ella voldria fer alguna cosa com a voluntària cultural. La Dounia és una dona inquieta, amb desig de preservar les seves arrels amazigues: la cultura culinària, les tradicions, la música. Mentre escoltàvem Lal la Buya besàvem el cos de la terra amaziga. Cantants amazics i europeus fan honor als textos poètics que les dones amazigues han transmès de generació en generació. Fa més de dues dècades que els pares de la Dounia van decidir fer un pas que significaria un canvi impressionant en les seves vides. Deixar tot un món per endinsar-se en un de ben diferent. Un món desconegut, inimaginable, fora del seu abast, oposat al que estaven acostumats. Vulguis o no esdevé tota una aventura. Però la qüestió era si la gent d’aquell país els veurien amb bons ulls. Acceptarien que persones d’una altra cultura, religió i tradicions compartissin amb ells un lloc de feina? Encara no ens hem acostumat a veure dones lliures amb vel. Sí, lliures perquè la societat ha establert que portar aquesta peça de roba al voltant del cap és símbol d’opressió, manca de llibertats, nivell inferior d’intel·ligència… És la mateixa societat que ha decidit que la inclusió s’inicia en la transformació radical de les maneres de vestir. Si vesteixes com una occidental ets acceptada i ben vista. Si optes pel contrari, ja no agrada tant i comencen els prejudicis. No importen les capacitats, qualitats ni habilitats que puguis tenir. Tot es mou al voltant d’una imatge externa. Doncs, per molt que hagin intentat tallar les ales a aquestes dones, s’han aferrat als seus somnis, i sobretot als seus principis, i han tirat endavant. Tot per demostrar que res ni ningú pot impedir que aconsegueixin el que es proposen. Malgrat tot, resten en el silenci. És hora de dir prou i mirar per nosaltres mateixes. S’ha acabat viure amb la por del què diran, què em faran, com em miraran… El vel no treu drets, no et fa submisa, no t’impedeix adquirir coneixement. Si parlem d’igualtat, actuem perquè se’ns miri com una ciutadana més. La convivència no entén de nacionalitats, ni religions, ni tradicions. Tot són maneres de fer, relacions entre nosaltres, empatia... Cadascú és lliure de fer la vida que decideix, cadascú de nosaltres té l’obligació de respectar les decisions dels demés. És important valorar allò que cadascú sap fer realment. Entre tots hem de construir la societat. Però per a algú això no és important. La globalització es fixa en altres interessos, més econòmics i menys socials.

La Dounia és catalana, viu a Vic i voldria no haver de parlar sempre del mateix. La senyora del meu davant al tren porta una creu petita penjada al coll. És una catalana cristiana; la Dounia, una catalana musulmana

Gent d’aquí