Incentivar geriàtrics a la mida dels pobles o barris i amb un millor finançament dels ajuntaments seria una aposta per humanitzar el tracte als ancians

Tres titulars de premsa que mereixen ser comentats: Més del 50% de les defuncions per coronavirus s’han donat als geriàtrics; els gran geriàtrics augmentaran un 20% els seus beneficis el 2020, i sense casos de coronavirus a les residències d’avis del Ripollès. Pel sistema econòmic actual, el mercat és la mesura de totes les coses, també la salut de les persones es pot comprar i vendre. Per molt que la col·laboració públic/privada és positiva, la salut de les persones hauria de quedar-ne al marge. Aquesta preeminència del mercat ja va motivar reticències a l’inici del projecte europeu; quan van presentar el projecte del Mercat Comú a Guy Mollet (primer ministre francès de l’època) aquest no es va estar de dir que li agradava tot menys el nom. Que els grans geriàtrics són un negoci és quelcom sabut i publicitat. Fons d’inversió i grans fortunes espanyoles hi han apostat decididament al veure una demanda in crescendo i una molt baixa morositat (no endebades tenen darrere els pressupostos generals de l’Estat amb pensions i subvencions). Alguna de les principals companyies que gestionen geriàtrics tenen com a principals accionistes fons d’inversió amb seu als paradisos fiscals de les illes Caiman i Jersey. La seva estratègia fiscal és perversa, reben quantitats importants de diners públics, però no tributen a la hisenda espanyola, ho fan a paradisos fiscals. Un grup de països de la Unió Europea està vetant les ajudes públiques a les empreses que no hi tributen. Espanya no es troba en aquest grup. Per què? Els petits geriàtrics, molts en municipis de la Catalunya interior, han gestionat millor la situació actual, això és quelcom que la pandèmia ha fet palès. Que les persones que han contribuït, durant tota la seva vida, al progrés del país es vegin obligades a refugiar-se en unes instal·lacions mercantilitzades, massa vegades més orientades a repartir dividends que a donar un tracte curós als residents, hauria de fer pensar les administracions estatal i autonòmica. Incentivar geriàtrics a la mida dels pobles o dels barris, amb un millor finançament dels ajuntaments, seria una aposta per humanitzar el tracte als ancians i fugir de la mercantilització d’aquest servei. El problema té un component econòmic que no s’ha de defugir. Arran de l’anterior crisi, l’any 2013, es va modificar la Llei de Règim Local i amb el concepte de massa crítica i estabilitat pressupostària els municipis de menys de 20.000 habitants quedaven encotillats respecte als serveis a donar als seus habitants. Per molt que el concepte d’estabilitat pressupostària s’entén, en el fons hi ha la manca de finançament dels municipis. La despesa pública municipal als països europeus és del 17% del total; al nostre país aquesta despesa és només de l’11%. Si la fiscalitat espanyola fos equiparable a la dels països europeus, lluitant a fons contra el frau i les exaccions fiscals, seria possible un millor finançament dels ajuntaments. Tothom parla d’una nova normalitat després de la pandèmia. Respecte als geriàtrics, un estudi de la Societat Valenciana de Geriatria pot ajudar. Si no s’aposta per nous models socials, la nova normalitat serà molt semblant a la vella.

Incentivar geriàtrics a la mida dels pobles o barris i amb un millor finançament dels ajuntaments seria una aposta per humanitzar el tracte als ancians

Geriàtric, fons d’inversió i ajuntaments