En un servei privatitzat, l'atenció a les persones i els drets dels treballadors són secundaris

Una notícia recent, publicada amb lletra petita i a un pas de la desinformació: “Els parlaments espanyols renuncien a investigar les morts als geriàtrics.” És preocupant que al nostre país els parlaments no vulguin o no puguin parlar. Espanya continua sent diferent després de més de 40 anys de democràcia. L’eurobaròmetre està alertant del descrèdit de les institucions i del malestar davant la democràcia, alimentant així vies alternatives. Un mitjà tan influent com The Economist classifica Espanya com una democràcia defectuosa. Que un país no vulgui plantejar el perquè de la mort de desenes de milers de persones disminueix la confiança en el sistema polític. Una possible explicació d’aquesta negativa es podria trobar al veure que si es volia arribar al fons de la qüestió els partits polítics s’haurien d’enfrontar amb el pecat original d’haver adoptat el marc del neoliberalisme. A finals del segle passat, aquest corrent ideològic es va anar imposant i el PSOE de Felipe González li va vendre l’ànima adoptant-lo indiscrimadament al nostre país. Des d’aquest moment s’imposaren els dogmes que tota gestió pública era dolenta, obrint pas a les privatitzacions, i també que el mercat és la mesura de totes les coses. La salut de les persones es podia comprar i vendre. Davant d’un mercat amb un finançament assegurat, gràcies a l’Estat, amb un marc legal favorable a les privatitzacions, no és estrany que el capital privat entrés als geriàtrics. En un servei privatitzat, el principal objectiu són els beneficis i la remuneració als accionistes. L’atenció a les persones i els drets dels treballadors queden en un segon terme. Així es va permetre que una espècie de càncer anés creixent al cor de l’estat del benestar. En circumstàncies normals aquest marc va quedar més o menys amagat, la pandèmia ho ha posat al descobert amb desenes de milers de defuncions a les residències. Noruega, que també es trobava amb el quasi monopoli de les residències privades, es va plantejar en profunditat el problema, arribant a la conclusió que la privatització de segons quins serveis a les persones no es pot deixar en mans de la iniciativa privada. L’any passat, a Noruega només quedaven cinc residències de gestió privada al país i l’any 2023 la gestió privada pràcticament desapareixerà. Un càrrec polític noruec, al preguntar-li a què es devia aquesta política, deia: “Alguns serveis són massa importants com per deixar-los en mans d’entitats comercials”, al mateix temps que recalcava que els municipis poden oferir millors serveis als jubilats i millors condicions de treball als treballadors. La negativa dels parlaments de debatre el perquè de les morts als geriàtrics mostra una classe política que va des del PP fins al PSOE acomplexades davant el món econòmic. Si tot es deixa més o menys igual els resultats davant un altre envit seran els mateixos: la prioritat del benefici econòmic per sobre dels serveis als residents i una transferència de diner públic vers entitats privades que, massa vegades, tributen a paradisos fiscals.

En un servei privatitzat, l'atenció a les persones i els drets dels treballadors són secundaris

Geriàtrics, la via Noruega