Gestionar la tragèdia
Per tercera vegada aquest 2026, un accident ferroviari torna a trasbalsar tota la societat, en un dia que passarà a la història més fosca i trista, però que planteja un futur amb massa ombres i dubtes, per una gestió de la tragèdia que deixa molt a desitjar.
Abans de res, toca tenir un moment de record i escalf per a totes les víctimes del terrible accident ferroviari d’Urda i les seves famílies, després del xoc entre un AVE i un Iryo que estava aturat, a banda de desitjar una ràpida recuperació als ferits. No hem d’oblidar que, amb la política, les decisions i les responsabilitats a banda, estem parlant de vides i persones, i no hi ha res més important. És especialment difícil veure imatges tan colpidores: desenes de morts, famílies desolades buscant els seus, en dos trens convertits en ferralla que ens obliguen a exigir saber no només què va passar, sinó què cal fer perquè no torni a passar.
Val a dir que davant d’una tragèdia com aquesta és important treure la millor versió de cadascú, cosa que va tornar a passar amb centenars de ciutadans donant sang als hospitals, voluntaris, serveis d’emergències, bombers, policies i metges treballant sense descans. Imatges que et fan creure en la societat, però que també ens recorden que, tot i tenir els millors professionals possibles, han de disposar dels recursos per treballar en condicions.
Toca reflexionar també sobre la manera de gestionar l’esdeveniment per part d’alguns mitjans de comunicació, buscant testimonis i imatges excessivament morboses. És clar que davant d’una notícia com aquesta toca informar i buscar explicacions, modificant la graella de televisió i enviant-hi periodistes, però cal un tacte especial, tant pels afectats com per la resta d’espectadors, perquè, no en va, el periodisme és un servei públic i essencial.
I, evidentment, toca parlar de la política, de com un fet tan tràgic en plena campanya electoral agafa una dimensió diferent, més encara quan aquell fatídic 28 d’octubre tocava parlar de les víctimes i atendre-les, mai treure’n un rèdit electoralista, cosa que caldrà recordar d’aquí a pocs dies. Per sort, la majoria de partits van suspendre les seves agendes.
Sota cap concepte és assumible que en un país modern i occidental puguin ocórrer tres accidents ferroviaris en un mateix any. De fet, no hauríem ni de normalitzar la possibilitat que en passi cap, però després d’Adamuz, Gelida i ara Urda, resulta impossible mirar cap a un altre costat i toca exigir explicacions i responsabilitats.
Que quedi clar que el dia de l’accident es poden exigir explicacions, però la política ha de quedar en un segon pla. Per això resulta difícil de veure algunes compareixences, certes actituds, la manca de resposta i el fet de no desplaçar-se a la zona dels fets de seguida, i encara menys que s’assenyali directament una responsabilitat humana el mateix dia, quan encara s’està investigant.
Sigui quina sigui la responsabilitat, tocarà aclarir-la, constatar-la i, només després, explicar-la amb total transparència, depurant totes les responsabilitats que calgui i prenent les mesures necessàries perquè mai més es pugui viure una jornada com la d’aquest dimecres.
Que el mateix dia dels fets es filtrin uns àudios d’Atocha als maquinistes és un fet d’extrema gravetat, perquè els fets s’estan investigant i hi ha secret de sumari judicial. Per això caldria obrir immediatament una investigació que aclareixi qui els va filtrar i per quin motiu, depurant responsabilitats i, encara més, saber per què no es va distorsionar la veu dels protagonistes per protegir-ne l’anonimat, perquè avui dia no són culpables fins que no es demostri el contrari.
Un accident com aquest ha de ser investigat i s’han d’exigir responsabilitats i mesures, perquè resulta totalment incomprensible que puguin fallar absolutament tots els sistemes de seguretat. Apuntar únicament a l’error humà d’una sola persona no és realista, ja que la vida de tanta gent mai depèn d’una sola persona. Cal exigir explicacions, saber per què no va funcionar el sistema de seguretat, per què havia caigut el servidor, on eren els controls i per què no van saltar, encara que al ministre li puguin molestar aquestes preguntes.
Quan fallen tantes coses i ja no és la primera vegada, toca ser exigents, donar exemple i prendre decisions, mirar cap amunt en lloc d’apuntar cap avall, on es troba el més feble, deixar les xarxes socials i preocupar-se per la xarxa ferroviària, a banda d’evitar bromes que poden fer mal als afectats d’Adamuz. Per la tranquil·litat de tantes persones que agafem el tren —no oblidem que ens podria haver passat a qualsevol dels que l’agafem de manera habitual o esporàdica—, cal prendre decisions contundents en forma de dimissions o destitucions, ja que tres accidents en un mateix any ni són justificables ni poden quedar impunes.
I, per sobre de tot, mereixem molt més. No podem viure amb por d’agafar un tren ni veure com tots els serveis públics van enrere. Som exigents perquè no mereixem menys, ni tampoc normalitzar situacions que fa massa temps que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un.
És cert que no és senzill gestionar una tragèdia, però cal donar el millor de cadascú davant d’un fet tan greu, aportant-hi cadascú el que faci falta. Primer les víctimes, després les explicacions, seguides de les mesures i, també, l’assumpció de responsabilitats i les dimissions. I, finalment, la garantia a la societat que no tornarem a veure ni patir una situació tan greu com la que hem viscut per tercera vegada en un any amb els trens, aquest cop a Urda.