Ara fa 400 anys de la seva mort i Vic encara espera que les restes de sant Miquel dels Sants retornin a la ciutat on va néixer

(Aquest article va ser escrit el dimarts dia 1 de juliol de 2025 i pensat abans del temporal.) Com era costum abans i avui no tant, a la majoria de pobles i ciutats és tradició de tenir un patró, sigui sant, santa o altres divinitats que acompanyin, protegeixin i també marquin el dia que toca l’anual festa major de la contrada. És ben grec-romà, llatí i de tradició cultural cristiana, tot i que per a la majoria del jovent sols és el motiu per a una celebració considerada un bé cultural local, i sense gaires lligams religiosos. És la manera que cada època va imposant el seu relat, a vegades oblidant la transcendència. És així! I potser també positiu que les festes patronals i locals siguin ben lligades a les tradicions, però deslligades de les rutines, a fi que les noves generacions les incorporin fàcilment al seu calendari festiu, sentint-les pròpies en heretat i que s’identifiquin al lloc on viuen, treballen i es formen i del país on habiten. A Catalunya històricament hi ha una patrona protectora de tothom, que ho és des del principi, tal com diu Jacint Verdaguer: “En vostre nom comença nostra història”. Sí! Gairebé i paral·lelament Montserrat i la formació de Catalunya caminen al mateix pas. Més localment han estat importants tot un reguitzell del que en diem “Mare de Déu Trobades”, amagades i tornades al culte després de les invasions sarraïnes i que han donat nom a parts del territori. Segueixen les advocacions de sants i santes, la majoria primers màrtirs del cristianisme, i alguns repetits o duplicats en època medieval. S’hauria de seguir cada cas per afinar el que dic. Després, i és on vull anar a parar, hi ha els pobles i ciutats que han tingut la sort o l’han cercada de tenir una filla o fill propi arribat a la santedat, com és el cas de la ciutat de Vic. Els primers patrons de la ciutat foren sant Llucià i sant Marcià, aguerrits soldats que van ser martiritzats per no haver renunciat a les seves creences. El culte es feia pels voltants del Temple Romà i més tard a la petita capella de Sant Sadurní, on encara es pot veure una part conservada de la primitiva paret romànica. El consistori vigatà d’aquell temps considerà que la capella s’havia d’ampliar o construir una església barroca nova de trinca, que portés l’escut de la ciutat, i ser part d’un consistori que la protegiria com a església municipal. L’anomenaren La Pietat i seria on es guardarien, en una urna treballada, les suposades cendres d’aquells valents soldats màrtirs del primitiu cristianisme. Era un 29 de setembre de l’any 1591, festivitat de Sant Miquel Arcàngel. Al carrer de Sant Hipòlit de Vic hi havia renou, a casa d’Enric Argemí, conseller de la ciutat, i de Montserrat Margarida Mitjà, mestressa de casa. El nen es diria Miquel per haver nascut precisament el dia de Sant Miquel Arcàngel o Sant Miquel de setembre, tal com ho deien la gent d’abans. Miquel Argemí Mitjà va créixer al costat de la mare, que era una dona molt pietosa i que guià el seu estimat fill cap a una visió del món transcendent i predisposant-lo cap a una vocació religiosa primerenca fins arribar, tot i les dificultats de ser massa jove, al lloc on volia: perdurar tota la vida aconseguint ser frare Trinitari Descalç. Miquel va passar per diferents convents de la península Ibèrica estudiant filosofia i teologia i també exercint alguns càrrecs de responsabilitat als llocs on residia i fins arribar al seu destí final, a Valladolid. Com molts sants en època barroca havia de tenir un bon currículum de mortificacions i penitències exagerades, era necessari ser un model en vida per arribar a la santedat. De fet, fou un home ple de pietat, caritat i una espiritualitat exemplar. Va morir jove, a 33 anys, el 1625, d’una malaltia molt corrent abans, una pneumònia fatal, la penicil·lina encara trigaria a arribar a la humanitat. Ara sembla impossible! Roma el beatificà el 1779 i el feren sant el 1862 i la ciutat de Vic el declarà patró. Vic sempre ha delit per tenir el cos del sant a casa, però no ha estat possible. Vaig intentar dues vegades visitar la sepultura a Valladolid, sense gaire sort. La primera vegada era tancat amb pany i clau i la segona hi havia un funeral d’un frare trinitari i no es podia passar. Tampoc se’n sortiren els regidors de Vic que en grup van anar a Valladolid demanant el retorn del cos de Miquel dels Sants a Vic. Era en temps d’un secretari decidit, el senyor Duran, i un capellà, abans el consistori tenia capellà oficial, Mn. Lluís Alemany, un home que dominava la ironia. Arribaren a Valladolid carregats de llonganisses de Vic que no feren l’afecte esperat, i van haver de tornar a ciutat decebuts, i sense esperances que el cos del sant tornés on va néixer. Mn. Lluís Alemany, amb l’humor que sempre el caracteritzava, deia pels carrers a redós de la casa nadiua del sant: “No ens van tornar el sant però en agraïment per les llonganisses de Vic ens volien encolomar una calaixera, dient-nos que era on sant Miquel guardava la roba”. Ara fa 400 anys de la seva mort i Vic encara espera que aquell carregament de llonganisses hagi fet alguna reacció i sant Miquel dels Sants retorni a la ciutat on va néixer. Segurament si fóssim un Sixena ajudaria a fer-ho possible.

Ara fa 400 anys de la seva mort i Vic encara espera que les restes de sant Miquel dels Sants retornin a la ciutat on va néixer

‘Gloriam Sancti Michaelis Himnus’