Hem d'aconseguir que els més menuts vulguin ser un Jaume Balmes, un Eusebil Molera, un Josep Pratdesaba, una Antònia Bardolet o un Lluís Romeu

Al llarg de les anteriors nou entregues hem pogut fer el breu però intens viatge a la societat patrioticocultural vigatana de la segona meitat del segle XIX. Ens serveix per reivindicar el nostre passat i llegat. Obvio, però no ignoro ni menystinc, altres societats recreatives vigatanes del vuit-cents recopilades per Miquel dels Sants Salarich. Només per enumerar-les: la Sociedad Jovial Vicense; la Societat Filarmònica Dramàtica; la Sociedad de Amigos Ausonenses; La Ausonense; L’Ausonense d’Euterpe; El Coro del Jardín; el Centro de la Joventud; La Lira; Talía; el Casino Vicense, l’entitat recreativa més important i antiga que té Vic, i la segona més antiga de Catalunya, just per darrere de la de la Pobla de Segur; La Antigua Ausetana; La Ausetana; La Joventut Catòlica; la Congregació de Sant Lluís Gonzaga, coneguts com Els Lluïsos; el Veloz Club Vicense; la Reunión Ocellera de la Ciudad de Vich; l’Ateneo de la Clase Obrera; el Centro de la Solidaridad Obrera; la Comercial Vicense; el Casino Mercantil Vicense; La Unión Comercial Vicense; La Tertúlia; la Reunión Familiar Ausonense; La Barretina; la Societat Filarmònica; La Lira d’Or; el Centro Industrial Vicense; el Centre Tradicionalista; La Dalía Vicense, i La Corneta. El lector podria creure que ens hem excedit, i és molt possible que tingui raó, però calia fer-ho per poder fer les següents afirmacions amb tota rotunditat i contundència. En primer lloc, segurament és l’època més daurada, culturalment parlant, que mai ha viscut Vic. El caliu que hi havia a la societat vigatana empeltà bona part dels seus habitants de cultura i bon fer i va permetre que Vic sortís d’aquell son letàrgic. Aquesta riquesa pot tenir dos orígens, que, com qui diu, parteixen del mateix. Començant pel segon, la quantitat d’ordes i congregacions religioses que hi havia a la ciutat. Durant el segle XIX, Vic fou terra molt fructífera quant a fundacions i religiositat. Per posar diversos exemples, enumerarem la fundació de la congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna el vint-i-sis de febrer de 1826; la de la congregació dels Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria el setze de juliol de 1849; la de les Germanes Felip-Neries de la Puríssima Concepció el vint-i-sis de maig de 1850; la fundació del monestir de Perpètues Adoratrius, les sagramentàries, el primer de maig del 1856; la de la congregació de les Germanes Dominiques de l’Anunciata el quinze d’agost de 1856; la de la congregació de les Germanes Josefines de la Caritat el 1877; la de la congregació de les Serventes de la Passió el 1886; l’establiment de les Germanetes dels Pobres el 1888, i la fundació de la congregació de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús el dos de febrer de l’any 1891. Tot amb tot, a banda del restabliment de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri el 1846; de la tornada dels franciscans al convent del Remei el 1878, i de l’adjudicació del convent del Carme als maristes el 1895. Tan sols això, com a mínim, crea una societat responsable, culte, respectuosa i cívica. D’altra banda, bona part d’aquest estol de persones es formaren al seminari de Vic, que esdevingué el més concorregut de l’estat espanyol. En segon lloc, és que a través de les iniciatives i persones de la societat vigatana, es pot dir que Vic va liderar bona part, si no majoritàriament, del moviment de la Renaixença literària i ressorgiment patriòtic del país. Som el que som, gràcies a aquests prohoms. No s’entendria el catalanisme sense el vigatanisme. I quins referents tenien aquella societat que va renéixer i perdurar durant temps? Sant Miquel dels Sants, i Jaume Balmes: primer i segon retrat a penjar-se a la Galeria de Vigatans Il·lustres tot demostrant com de rellevants arribaren a ser. Prenent-los com a models, fou com s’esdevingué la societat més pròspera que mai hem pogut observar. En resum, els referents són importants, i la preservació i difusió del patrimoni immaterial ho és tant o més. Acabo reflexionant sobre el títol: “Naixement, puixança i declivi del vigatanisme”. Ja hem afirmat que possiblement el vigatanisme va néixer amb aquell article del tot exhortatori intitulat “Levántate y anda”. De la mà d’aquells homes i dones, Vic va encimbellar-se com mai fins, potser, l’esclat de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Pel que fa al declivi, hi ha dues maneres de veure-ho. El primer, l’oblit en el qual hi ha tots aquests referents de l’època i els que ells van tenir. Els hem deixat oblidar. Aquest desmemoriament té incidència en els joves d’avui, que, a priori, mancats de referents intel·lectuals d’aquella magnitud, haurien de ser els que haurien de nodrir i ampliar algun dia la Galeria de Vigatans Il·lustres. En quins vigatans s’emmirallen els joves d’avui? Com s’hi poden emmirallar si no en tenim cura i difonem el seu llegat? El segon, la quotidianitat al carrer. Al segle XIX, et podies trobar per la vorera Jaume Balmes, el canonge Collell, Antònia Bardolet, Joaquim Salarich, el pare Coll, Josep Serra i Campdelacreu, Mercè Font i Codina, Narcís Verdaguer, sant Antoni Maria Claret, mossèn Gudiol, Josep Pratdesaba... Avui dia, la realitat ha canviat substancialment, i anant per la vorera has d’anar amb cura que no t’atropelli un patinet, el conductor del qual difícilment conegui cap dels integrants d’aquella societat tan brillant. Com deia el primer cronista de la ciutat, Vic, “levántate y anda”. No hi ha dubte que amb 50.000 habitants i amb tants mitjans hi ha d’haver talent, només cal unir-lo, fer-lo aflorar, i tornar a brillar com ho havia fet. Hem d’aconseguir que els més menuts vulguin ser un Jaume Balmes, un Eusebi Molera, un Josep Pratdesaba, una Antònia Bardolet, un Lluís Romeu... Però per fer-ho els hem d’apropar aquestes figures.

Hem d'aconseguir que els més menuts vulguin ser un Jaume Balmes, un Eusebil Molera, un Josep Pratdesaba, una Antònia Bardolet o un Lluís Romeu

Glòries vigatanes | Conclusions