Vigatanisme sant, polític i erudit
Seguim amb les línies dedicades als vigatans il·lustres nascuts al llarg del segle XIX. Ho havíem deixat amb Eusebi Molera, l’enginyer vigatà que va fer córrer un cotxe elèctric per San Francisco segurament al primer quart del segle XX. Si aneu a fer senderisme pel Parc Nacional Molera de Califòrnia, sapigueu que és en honor al seu fill.
L’any següent nasqué Martí Genís i Aguilar (1847-1932), farmacèutic i amb gran prestigi científic, igualat o superat per la seva vàlua literària. Està considerat el precursor de la novel·la catalana i un dels creadors de la novel·la psicològica.
Un any més tard naixia Santa Carme Sallés i Barangueras (1848-1911). Em sembla molt original i efectiva la manera amb què Maria Assumpció Valls il·lustra l’abast mundial de la figura de Carme Sallés en la seva obra Petita història de Carme Sallés: “Yo conozco a Carme Sallés” (espanyol); “Conheço Carme Sallés” (portuguès); “Watashi wa Carme Sallés o shitte imasu” (japonès); “I know Carme Sallés” (anglès); “Conosco Carme Sallés” (italià); “Je connais Carme Sallés” (francès); “Numum Carme Sallés rul anda” (coreà); “Alam ko si Carme Sallés” (tagal o tagàlog, llengua empresa per una ètnia de les Filipines); “Mujhe charmai sallais pata hai” (hindi); “Saya tahu Carme Sallés” (indonesi), i “Mwen konnen Carme Sallés” (crioll d’Haití). Quan viatgeu pel món, us aconsellaria molt humilment –i fins i tot us demanaria– que no us fes res dir que sou de Vic (cas que en sigueu). Pot semblar que una ciutat d’uns 50.000 habitants no hagi de ser gaire coneguda a escala internacional, però a aquestes altures ja s’ha vist que l’ombra de Vic es projecta arreu del món i part de l’estranger. Així doncs, aquestes són només les traduccions a algunes de les llengües estrangeres amb les quals algun nadiu, després de dir-li que sou de Vic, us podria respondre simpàticament amb un “jo conec la Carme Sallés”. Per fer-vos una lleugera idea d’on arriba la seva ombra, consulteu les cases que hi ha arreu del món de la congregació Concepcionistes Missioneres de l’Ensenyament, de la que és la mare fundadora. No crec que cap altra persona hagi fet tant per la formació de les nenes.
Aquest mateix any 1848, veié la primera llum Josep Serra i Campdelacreu (1848-1901), gran amant i estudiós de la ciutat, advocat i doctor en Filosofia i Lletres. L’erudit vigatà va exercir d’escriptor, d’arxiver de l’Ajuntament de Vic i de cronista de la ciutat, com també fou un dels impulsors del Museu Episcopal de Vic i un dels descobridors del Temple Romà. De fet, la columna que conté part del fust original està dedicada a ell.
Uns anys més tard va néixer Ramon d’Abadal i Calderó (1862-1945), home de lleis i lletres. Es va llicenciar en Dret l’any 1881 i l’any següent va doctorar-se en Dret Civil, Administratiu i Canònic. Fou elegit president de l’Acadèmia de Jurisprudència pel bienni 1903-1904. El 1898 fou mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona i el 1933, president. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Exercí de president de l’Ateneu Barcelonès entre el 1902 i 1903. Polític catalanista conservador de la Lliga Regionalista. Com a tal, va ser diputat a Corts pel districte de Vic entre 1899 i 1901; diputat a Corts pel districte de Barcelona entre el 1931 i el 1933 durant la República, i diputat al Parlament de Catalunya per la circumscripció de Girona entre el 1932 i 1939.
La fornada de polítics va seguir l’any següent amb Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918), un altre dels grans polítics del segle XIX catalans i vigatans. Enguany podríem commemorar el seu 160è aniversari. Fou advocat de professió. Deixeble del canonge Collell, va fundar el Centre Escolar Catalanista, on políticament es va formar Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó (aquest fou passant seu), Joan Ventosa… Fou un dels fundadors de La Veu de Catalunya, descendent de La Veu del Montserrat. També traduí La Divina Comèdia en vers. Va fer grans campanyes a favor del catalanisme, en especial la campanya en contra de l’article 15 del Codi Civil espanyol que anava en contra de la nacionalitat catalana. Avui, està considerat un dels pares del catalanisme polític, més concretament, del catalanisme possibilista. Per entendre’ns, podríem dir que patentà la política del peix al cove.
El 1872 va néixer Josep Gudiol i Cunill (1872-1931). Avui acabarem amb ell. Parlar de Josep Gudiol és parlar del Museu Episcopal de Vic. Les vides d’ambdós s’uniren un dia i només la mort del primer els va poder separar. No es poden destriar, concebre ni entendre l’un sense l’altre. Gudiol en fou l’ànima i la seva glòria continua des de l’eternitat, mentre que el Museu Episcopal l’ha perllongat des del centre de la capital osonenca. Avui dia, el Museu Episcopal de Vic “ocupa un lloc preeminent entre els museus d’Europa i aplega una de les millors col·leccions d’art romànic i gòtic del món” . Així de simple i per orgull de tots els vigatans. I si cal destacar un home que va posar rumb al meritori lloc que ocupa actualment, hem de parlar de la figura de Josep Gudiol. Per fer-nos una idea de la seva magnitud, farem referència a les paraules del beat Miquel Vilatimó que escrigué d’ell que “després d’en Balmes cap altre vigatà no ha estès tant pel món la gloriosa fama de la nostra Ciutat que ell tan coralment estimava”. Són paraules majors, però en qualsevol cas justificades per la seva gran contribució. El dia que va morir, el Diari de Vich coincidia que havia estat “un dels vigatans que ha portat la glòria de la Ciutat més lluny de les fronteres […]”. Entre altres distincions, Gudiol va ser soci corresponent de l’Associació Artístico-Arqueològica Barcelonesa, del Centre Excursionista de Catalunya, de la Societat de Correspondència Hispana de Bordeus, de la Societat Arqueològica Lul·liana de Mallorca, de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Societat Francesa d’Arqueologia, de la Societat Catalana de Bibliòfils, de la Societat Reial d’Arqueologia de Brussel•les, de la Real Academia de la Historia de Madrid, del Foment de les Arts Decoratives de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona. També fou conservador cronista de la Societat Arqueològica de Vic. Cal sumar el soci de mèrit de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona, com també delegat de l’Atracció de Forasters de Barcelona. Pels seus vasts coneixements va ser designat jutge del tribunal d’oposicions a la càtedra d’arqueologia del Seminari de Barcelona; de la d’arqueologia, epigrafia i numismàtica de la Universitat de Valladolid; de la junta diocesana de construcció i reparació de temples de la diòcesi de Vic; del College Art Association of America de Nova York, i del comitè d’honor del Congrés Internacional d’Arqueologia Cristiana d’Itàlia. A banda de diversos premis i accèssits, també li atorgaren el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Bonn (Alemanya).