GOI (Grup Objectivament Identificable)
Confesso que quan el francès Richard de la Tour, advocat general del Tribunal de Justícia de la UE, va emetre el seu informe a mig juliol de l’any passat en què donava la raó al jutge Pablo Llarena em van venir al cap les declaracions de l’exministre García-Margallo (març de 2017): “Ningú no sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer”. També vaig recordar la concessió del premi Princesa d’Astúries (2017) a Antonio Tajani i Donald Tusk. En canvi, m’havia tranquil·litzat que el president del TJUE, Koen Lenaerts, malgrat els afalacs de l’Estat espanyol, remarqués a Madrid mateix (maig de 2022) que “la primacia, unitat i efectivitat del dret de la Unió Europea” val per sobre del dret dels estats membres. Bon indici.
Llarena –d’acord amb els seus col·legues del TS– estava convençut que el TJUE li donaria la raó en les prejudicials (maig de 2021) sobre les euroordres d’extradició (OEDE). I ha estat al revés, ja que n’ha sortit avalada la denegació de l’extradició del conseller Lluís Puig per part de la justícia belga, i a més el TJUE ha valorat positivament l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, organisme independent i imparcial, menystingut al seu moment pels jutges del TS.
Confesso també que vaig tenir la santa paciència de llegir-me les 37-40 pàgines de la sentència del TJUE del passat dia 31 de gener, i a rellegir-ne alguns paràgrafs. M’hi va quedar ben clar, potser perquè ja li tenia, que el TS no és ni era el jutge competent predeterminat per llei per jutjar els presos polítics i que s’havia situat fora de llei en primera i única instància, de manera que no complia ni compleix la garantia del Conveni Europeu dels Drets Humans ni té en compte importants sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans (2000 i 2005). Ara ha quedat clar per a tothom. Un altre dels punts notoris és que si una OEDE ha estat rebutjada pel risc a la vulneració de drets fonamentals només se’n podrà emetre una de nova si han canviat les circumstàncies, els fets, no les lleis: i els fets són els mateixos. Per tant, una denegació d’extradició en qualsevol estat de la UE per motius de vulneració de drets fonamentals esdevé una negativa definitiva, d’obligat compliment per tots els estats membres.
Però per mi el punt més notable de la sentència del TJUE és el que estableix que la vulneració de drets fonamentals no pot dirigir-se contra una minoria nacional, contra un “grup objectivament identificable” (GOI), per tant contra els independentistes catalans, els al·ludits per García-Margallo, es trobin a l’exili o a la presó, o les 4.000 persones encara pendents de judici o de sentència. Més: el TJUE indica que cap jutge o tribunal de la UE no es pot atribuir la competència per perseguir cap GOI, cap minoria nacional. Ni avalar-ne la persecució: la fe cega que esperava Llarena no val. Potser és l’aspecte més important de la sentència.
Segur que els juristes exposarien moltes més consideracions sobre la sentència del TJUE. Però jo en destaco tan sols dues més i un afegitó: a) la referència al Conveni Europeu dels Drets Humans i al GOI sembla ser una guia per a les properes sentències del TEDH; i b) Llarena i amb ell el TS han passat de jutges a Espanya a acusats a la UE: ara són ells els que han de defensar-se. I l’afegitó: que els unionistes provessin de camuflar el seu nou fracàs a la UE era esperable, però no que s’hi afegissin els de Junqueras afanyant-se a anunciar un pacte pel pressupost per intentar tapar l’èxit dels exiliats, molt rellevant a tota la UE. La internacionalització és bàsica.