El nou repte nacional de Catalunya és conformar un govern que tingui efectivitat política, econòmica i social

“…; i ningú sabrà que hi ha guerra, ningú es preocuparà de la fi de la guerra. A ningú li importarà, ni als ocells, ni als arbres, si la humanitat es destrueix totalment; i la mateixa primavera, en despertar-se a l’albada, gairebé no sabrà que hem desaparegut.” Ray Bradbury, Cròniques marcianes (Agost de 2026: Vindran pluges suaus) A Catalunya el passat 14-F van anar a votar un cinquanta per cent dels possibles electors i l’abstenció, el pronòstic era fàcil, va tornar a guanyar, i no val l’excusa de la pandèmia o del temps plujós, el cert és que als abstencionistes militants s’hi van sumar els abstencionistes emprenyats. Què ha passat durant la darrera dècada a Catalunya? La llarga etapa del Procés que començà amb les arengues a la desafecció i a la desconnexió, que transcorregué amb les magnífiques manifestacions populars de les Diades i amb unes tardors del 2017 i del 2019 emocionals però inefectives sembla, com en el joc de l’oca, haver retornat a la casella de sortida. Pregonar que ara sí l’independentisme ha superat el cinquanta per cent recorda astúcies recents que sense cap full de ruta, una darrere l’altra, han acabat com el rosari de l’aurora. La població de Catalunya continua sent de 7,5 milions d’habitants i el sentit del vot metropolità i del vot –diguem-ne– comarquinal segueixen confrontats; si a això hi afegim la manca d’una llei electoral pròpia, fer volar els coloms d’una majoria per l’autodeterminació és reincidència retòrica i estultícia governamental. Amb una societat fatigada per una pandèmia sanitària i política prolongada les eleccions parlamentàries d’aquest febrer malauradament tampoc aporten res de més pel poble i sí quelcom de menys pels ciutadans. El front independentista està tripartit entre ERC, Junts i CUP, amb l’agreujant operatiu que les dretes retroconvergents (Junts, PDeCAT, PNC) es volen aferrar a un poder que ja han ostentat durant més de trenta anys, des del pujolisme de peix al cove (eren truites andorranes?) fins al liberalisme de retallades del delfí Mas, al súmmum populista de Puigdemont i al lletraferidisme de Torra. I ara què? Tot i que, en vots, va guanyar el PSC, a qui li toca, per sorteig, governar és a ERC, partit que té l’oportunitat de reconstruir les institucions catalanes, Generalitat i Parlament, a partir d’una política d’esquerres republicana, valgui o no la redundància. Per fer-ho cal que talli els brots convergents i que ampliï el suport popular si vol reclamar “drets a decidir” a un Estat estàtic. Reclamar amb contundència drets socioeconòmics i nacionals és prioritari i s’ha de fer amb o sense diplomàcia. Si ERC es decideix a governar –deixarà perdre aquesta oportunitat?– s’haurà de sotmetre a les travetes colonials dels populistes de Junts, sobretot els de la Catalunya interior, on els demòcrata catòlics van presumir de poder durant la transición gratificats com a hereus i descendents que eren dels alcaldes, regidors i altres bufons franquistes i que van trobar en CiU el seu pal de paller per enquistar-se com bulbs en les institucions catalanes a partir d’artificis neofeudals com els consells comarcals, versió populista de les omnipresents diputacions. A partir de la proclamació dels resultats la nit del 14-F el paranimf parlamentari va mostrar un repetitiu esquema colorista pel que fa a l’independentisme vers l’unionisme o a les esquerres vers les dretes; va sorprendre més el defecte Vox que l’efecte Illa, però a part d’aquests dos fenòmens anunciats el nou repte nacional a Catalunya és conformar un govern que tingui efectivitat política, econòmica i social, una efectivitat només possible amb una presidència de la Generalitat allunyada del tradicionalisme dels darrers abats (Pujol, Mas, Puigdemont i Torra) i disposada a practicar un republicanisme del segle XXI. Per això urgeix una Mesa del Parlament enèrgica, que decideixi què cal decidir i decidida a enterrar els fantasmes d’unes dretes espanyoles i catalanes que es disputen des de fa segles el control del territori, sigui per la cara o a través d’empreses de l’Ibex com CaixaBank, que, per exemple, extorqueix els clients amb un encobert “Dia a Dia”, mena d’impost antirevolucionari. En temps d’absència de contrapoders, els mitjans de comunicació públics que haurien de ser lliures són mostres transparents –millor opaques– d’aquesta submissió als poders colonials. Només cal mirar les tertúlies governamentals de TV3 i TVE; tampoc les plataformes digitals es deslliuren dels seus patrons. No és gens estrany, doncs, que el jovent –a part de sotmès i submís a les xarxes– es manifesti emprenyat per gairebé tot. El que sí és estrany és que la resta de la població es limiti a esperar porugament el seu torn de revolta i que ho faci alienada com en les cues de vacunació. Que a Catalunya el surrealisme fou una tendència artística d’èxit internacional és sabut. Pensem en el tríptic Dalí, Miró i Tàpies. Fa, però, uns anys que un surrealisme barroer, d’anar per casa, ha impregnat el món de la política, ja que resulta xocant, per exemple, que a uns presos polítics –per uns– o a uns polítics presos –per d’altres– se’ls concedeixi llibertat de dia per fer campanya política, participar a mítings i anar a les llistes electorals per retornar, de nit, a les cel·les i que uns exiliats polítics –per uns– o fugats de la justícia –per altres– siguin europarlamentaris amb dret a escó i a sou i, a la vegada, es mantinguin atribolats ignorant si seran immunitzats, imputats, jutjats o empresonats. Presos i exiliats que es debaten entre l’indult i l’amnistia, entre la inhabilitació política, la reinserció social i la rehabilitació econòmica, mentre els tribunals d’aquí i d’allà cobren dels contribuents les seves dietes de toga emmidonada. Hi ha antecedents històrics recents d’aquest surrealisme polític supremacista. Fixem-nos en tres personatges clau de l’anomenada transició espanyola amb ADN català com són Juan Antonio Samaranch, Miquel Roca i Jordi Pujol; si repassem la seva trajectòria veurem que es tracta d’un franquista olímpic, d’un monàrquic noucentista i d’un populista pèrfid, tots tres combregants i botiflers. Fins i tot surrealisme d’anar per casa, millor, de córrer pel carrer, amb confinament i distància social, amb toc de queda i llibertat d’expressió, amb càrregues i carrusels, amb pillatges i incendis… i ep! amb passamuntanyes i mascaretes. I mentre a Catalunya la sanitat i l’educació públiques, la cultura i els mitjans de comunicació i la seguretat segueixen orfes de líders polítics i de polítiques efectives, a aquestes setmanes postelectorals, a part d’uns aldarulls urbans de dubtós origen i d’incert horitzó, a part de les clavegueres de l’Institut del Teatre, el 23-F es van commemorar a les Cortes els quaranta anys del cop dels tricornis. Recordo que aleshores jo vivia a Mèxic i de com immediatament un amic i periodista català exiliat m’alertà que estigués tranquil, com deien les portades dels diaris mexicans només “Se alzó la Guardia Civil”; però els camaleònics i viciosos Borbons segueixen manant al seu Regne amb plàcids vents republicans al clatell. Com a anècdota personal vull comentar que no he vist els forats de bala de la sala de sessions de la Cámara de Diputados, però sí havia observat, entre tequila i sangrita, els orificis a la cantina La Ópera, al centre de la Ciutat de Mèxic, prova d’unes bales disparades –diuen– per les pistoles de Pancho Villa, el camarada d’Emiliano Zapata, dos guerrillers no pas llegendaris que van fer triomfar la seva revolució però que, amb seny i rauxa, van desistir d’ocupar el poder polític, ja que mai se’l van creure, ni com a camperols revoltats ni com a herois vencedors. Revolució dels somriures o Revolució, aquesta és la qüestió! Governi qui governi a la Generalitat, en un futur proper o llunyà, ho ha de fer amb una estratègia política efectiva, que doni prioritat a la complicitat amb l’àmbit territorial Països Catalans i a la solidaritat de nacions històriques com Euskadi, Galícia i Andalusia, en aquest darrer cas pel pes demogràfic del col·lectiu andalús a Catalunya. En les relacions amb l’Estat, ara per ara, convé que es doni suport al republicanisme espanyol. Sense el triomf d’aquest difícilment es podrà consolidar el projecte republicà català. Òmnium i l’ANC han de lluitar i vetllar perquè l’espanyolització que sofreix Catalunya com a reacció centralista al Procés retorni, com a mínim, als paràmetres socioculturals de començaments d’aquest segle, evitant que la identitat catalana entri en l’estreta via de perill d’extinció. Pel que fa a Europa, l’Europa dels Estats i de l’euro, és evident que no es decantarà pels moviments independentistes, ja que els antics imperis (Castella, França, Itàlia o Regne Unit) tot i estar avui en decadència són hipòcritament enemics en les formes però lleialment aliats en el fons. Arribats a aquestes disjuntives geopolítiques i socioeconòmiques, a Catalunya li convé ampliar fronteres territorials i mentals si vol resguardar aquella identitat creativa i productiva reconeguda arreu, almenys en el món occidental, a pesar que si mirem els límits d’Europa en el mapamundi no queda cap dubte que el Vell Continent és una península asiàtica atrapada dins el triangle de la immensa Rússia, l’aïllat Regne Unit i la rebel Turquia. Però com etzibava ufanós als líders occidentals un dirigent de la Xina: “El 2030 no tindreu res i sereu feliços”, i aquí sí que no hi ha vacunes que ens salvin ni passaports de vacunació… per anar on? Quan Ray Bradbury va escriure The Martian Chronicles el 1946 deia allò de “no confio en els terrícoles”, endevinant el futur com ja ho havia fet al segle XIX Jules Verne, un viatger somiatruites que tocava de peus a terra. En aquest context planetari, confiar que Mart pot ser la “terra promesa” és fer un brindis al Sol i un repte a la Lluna; el canvi climàtic i la immobilitat humana estan a punt d’esberlar-se i Catalunya –almenys el seu Poble– si no vol ser engolida pel forat negre cal que esdevingui un satèl·lit –estelat o no– lluminós, just i lliure.

El nou repte nacional de Catalunya és conformar un govern que tingui efectivitat política, econòmica i social

Govern de Mart amb Parlament a la Lluna?