Governar la multireincidència
Durant molts anys, la multireincidència en delictes patrimonials lleus ha estat un problema conegut però mal gestionat. Policies, jutges, fiscals i ajuntaments n’han parlat sovint, però poques vegades s’ha abordat com el que realment és: un fenomen amb efectes directes sobre la convivència, el comerç de proximitat, l’ús de l’espai públic i la confiança de la ciutadania en les institucions. No era prou greu, aparentment, per activar una resposta penal efectiva, però era prou persistent per degradar la vida quotidiana de molts barris. El resultat ha estat un sistema que, sense voler-ho, ha acabat permetent una forma d’impunitat pràctica: repetir petits delictes sortia gairebé gratis.
Aquest efecte s’ha anat normalitzant. Comerços que acaben abaixant la persiana, veïns que eviten determinats espais o franges horàries, transport públic on la sensació d’inseguretat esdevé quotidiana i un ús cada cop més restringit de l’espai públic per part de qui compleix les normes. És en aquest context que molts alcaldes, de colors polítics molt diversos, han reclamat canvis. No ho han fet per afany punitiu, sinó perquè són els primers a rebre l’impacte directe de la reiteració delictiva i els que han de donar explicacions quan el problema es repeteix sense una resposta efectiva.
El problema no ha estat la manca de normes, sinó la seva aplicació. El Codi Penal ha regulat la reincidència pensant sobretot en delictes greus o menys greus, però no en conductes lleus que es repeteixen de manera sistemàtica. A la pràctica, cada furt o estafa de petita quantia es jutjava com un cas aïllat: els antecedents per delictes lleus tenien poc pes, la suspensió de la pena era gairebé automàtica i les mesures per evitar la reiteració, excepcionals. Això ha permès que una mateixa persona pogués acumular múltiples condemnes sense que la resposta del sistema variés de manera significativa. La reincidència existia, però no tenia conseqüències reals.
Aquest enfocament contrasta amb el d’altres democràcies europees, on el debat no se centra tant en la gravetat individual de cada fet com en la seva repetició. El delicte pot ser lleu, però la reiteració indica una ruptura del pacte de convivència que obliga a ajustar la resposta pública. Aquí, en canvi, s’ha imposat una lectura excessivament garantista, que ha acabat deixant en un segon pla les víctimes, la comunitat i la protecció de l’espai públic. Mentrestant, el sistema ha funcionat de manera fragmentada: la policia actua, els jutjats resolen, la fiscalia acusa, els serveis socials intervenen quan poden i els ajuntaments assumeixen el desgast polític, però ningú no governa el resultat global.
En aquest context, la iniciativa parlamentària impulsada per Junts per abordar la multireincidència representa un punt d’inflexió llargament esperat. Fa temps que el país reclamava mesures d’aquest tipus, capaces d’afrontar el problema sense complexos però també sense simplificacions. La reforma no inventa la reincidència, però deixa clar que la reiteració ja no pot ser tractada com una anècdota. Quan una conducta es repeteix de manera sistemàtica, encara que sigui lleu, ha de tenir conseqüències reals. No es tracta de castigar més, sinó d’ordenar millor la resposta pública i trencar dinàmiques que fins ara semblaven pràcticament impunes.
Ara bé, aquesta mesura no servirà de res si no va acompanyada d’un reforç real del sistema judicial. Sense més jutges i sense procediments àgils, el risc és que les causes continuïn acumulant-se durant mesos o anys, buidant de contingut qualsevol reforma penal. La rapidesa i la certesa en la resposta judicial són tan importants com la norma mateixa. Sense això, la multireincidència continuarà sent percebuda com un problema sense conseqüències.
La multireincidència no és només un problema penal ni només social. És, sobretot, un problema de govern. Governar-la no vol dir renunciar als drets ni tornar a models autoritaris, sinó assumir que la seguretat és una política pública que s’ha de planificar, coordinar i dotar de recursos. Catalunya disposa dels instruments per fer-ho. El que cal ara és voluntat política per governar la seguretat amb normalitat, responsabilitat i valentia, entenent que la convivència no és un efecte col·lateral, sinó un pilar essencial de la qualitat democràtica.