Milers de testimonis anònims estan esquerdant el mur del silenci que envolta, encara ara, els abusos sexuals patits per dones

Aquests dies els mitjans de comunicació s’han fet ressò d’un fet poc habitual: la dimissió d’un polític de la cúpula d’un partit de tots els seus càrrecs. El testimoni anònim d’una dona per agressions i violència sexual vers un alt càrrec polític va trobar un espai segur (a les xarxes socials!) proporcionat per una periodista i escriptora a través del seu compte d’Instagram. El terratrèmol polític ha desencadenat rèpliques. Ha tocat estructures de poder i, ara mateix, assistim a la reconstrucció dels fets i de l’espai polític afectat. La cronologia de la dimissió d’un polític, les incògnites, la presumpció d’innocència, la doble vida i la victimització a través de terminologia pròpia de l’àmbit de la salut mental. Cap acte de penediment. Tot molt asèptic. Acabo de fer una introducció sense citar cap nom, ni cap partit polític. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials et donen eines per navegar, triar i conèixer una part del que està passant. Per quedar-te a la vora del riu, per anar a les fonts, als gorgs o directament al mar. La comunicació política, les xarxes socials i el periodisme tenen a l’abast eines impensables a finals del segle XX. La història que fem també les tindrà en compte si vol tenir una perspectiva el més completa possible. Vaig descobrir el compte d’Instagram de la periodista i escriptora Cristina Fallarás (@cfallaras) aquesta setmana. He intentat posar-me al dia. L’ofereix com a canal a través del qual donar veu a dones que relaten la seva experiència sobre abús i violència sexual de manera anònima. Obrir el compte i llegir. Fàstic, indignació, ràbia! Arxiu de milers de testimonis anònims, no denúncies, que gràcies a la periodista estan esquerdant el mur del silenci que envolta, encara ara, els abusos sexuals patits per dones. N’hi ha que són recents com el que ha fet saltar el portaveu de Sumar, Íñigo Errejón. Qui ho hauria dit? Ha dimitit, sí, amb un comiat que ja diu molt sobre el personatge i la persona. No ha demanat perdó. Es veu que la resta de cúpula del partit no en sabia res. Res. Fins aquí, cap novetat. Ara bé, sembla que a partir d’ara impartiran cursets als seus membres sobre la temàtica. Alliçonar els que sempre tenen la dèria d’alliçonar-nos. Per plorar. Els informatius de referència posaran el focus en altres rutines informatives, notícies i entreteniments. L’admiració per Cristina Fallarás no és tan sols per la seva professió. Ser una dona que explica, relata, diu les coses pel seu nom i hi posa garra i geni. És un posar-se a la pell de tot un col·lectiu de milers de dones silenciades i autosilenciades que fins fa poc no podien dir que eren víctimes. El silenci no ha sigut qüestió de voluntat sinó de molts estrats de masclisme, micromasclismes i patriarcat vestit de normalitat. En el temps que ens toca viure deixar circular milers de testimonis anònims d’abusos i violències pel seu compte d’Instagram és d’una generositat i intel·ligència extraordinàries. Aquesta xarxa social exterioritza sobretot amb imatges allò bonic de la vida, el postureig, sovint la cara amable de tot plegat. Infiltrar en aquest canal el relat, sense fotos, sense noms m’ha sorprès per allò d’anar a contracorrent. Que Meta li tanqués el compte dos dies després de l’allau de testimonis que va provocar el cas Errejón i li hagués de tornar a obrir demanant-li disculpes per la pressió rebuda no és habitual. Abans, però, el 26 d’abril de 2016, l’Audiència Provincial de Pamplona va dictar la primera sentència sobre La Manada. Cinc homes van abusar sexualment d’una noia de 18 anys la primera nit de Sanfermines. Aquella mateixa tarda, Cristina Fallarás va publicar un post a X (Twitter abans) amb l’etiqueta: #Cuéntalo. En un parell de setmanes gairebé vuit-centes mil dones i també homes van escriure gairebé tres milions de tuits compartint història. Tal com va recollir el diari El País en aquell moment, la periodista Cristina Fallaràs va definir la resposta tan massiva com “una nova memòria col·lectiva que abans no s’havia narrat”, i ho diferenciava del #MeToo perquè al seu darrere no hi havia gent coneguda. Eren persones més vulnerables. Evidenciar que el masclisme no és tan sols qüestió de gènere és dolorós. Forma part de l’aire que respirem. Aquesta contaminació ambiental sura, invisible. A voltes respirar es torna feixuc i el plor silenciat provoca apnees i mort. No podem parar d’actualitzar la llista de dones, nens, gent gran, migrants, i afegir-hi les persones que no poden gaudir de drets fonamentals com el d’un habitatge, una educació o un salari dignes. Fa temps que el riu baixa contaminat. Aquests dies, però, s’han identificat substàncies estranyament detectables. Una d’elles amb el rostre d’Íñigo Errejón, un home jove, amb cara de nen que no ha trencat mai cap plat, però alt càrrec polític. Poder, en definitiva. Per molt partit d’esquerres que sigui.

Milers de testimonis anònims estan esquerdant el mur del silenci que envolta, encara ara, els abusos sexuals patits per dones

Gràcies, Cristina Fallarás!