Ens agafem com un ferro roent a les seves paraules, en uns moments en què l’extrema dreta creix, perquè com bé diu estem tornant enrere i com que molts signem el seu emblema de llibertat lluitem contra l’extrema dreta

“La literatura no és una teràpia, no serveix per a res. És una obra d’art. No és útil: si en voleu, de coses útils, aneu a una ferreteria. La literatura és un instrument de pensar i de sentir. No és una eina.” Isabel-Clara Simó. Encapçalo el meu escrit amb un retall de paraules dites per Isabel-Clara Simó, l’escriptora d’Alcoi, que ens ha deixat aquesta setmana, amb l’intent de recordar-la. Heu vist l’entrevista que li va fer Sílvia Coppulo al programa El divan? Recupereu-la. No sé com explicar el que ens transmet, mentre bocabadats observem la seva gesticulació, escoltem la musicalitat de la seva paraula o ens sorprenem amb la seva espontaneïtat imprevisible. Potser, com ens diu ella de la literatura, tot plegat no serveix per a res, però la seva entrevista és un instrument que fa pensar i sentir. Ens encoratja, tot i la seva malaltia, a ser vitals i enèrgics. Parla de la seva vida, dels seus fill i filles, de les netes, de l’enyorança del fill mort d’accident, de la coneixença del marit, d’en Joan Fuster i de la seva colla i de com la inciten a escriure en llengua catalana. “En els 60 vaig començar, i tant! I te diré una cosa: el primer conte que vaig escriure en la meva llengua em vaig posar a plorar perquè era la primera vegada que escrivia en la llengua en què penso i vaig jurar fidelitat a la llengua.” També parla dels seus disgustos polítics, de la lluita pels drets de les dones, de la lluita per la llibertat del país des de la revista Canigó. Ens confessa que més d’una persona li ha dit que potser alguna de les editorials que ella escrivia, avui dia, no serien publicables, tot i haver estat escrites en ple franquisme. A les portades s’hi llegia: Amnistia, El divorci, Volem l’estatut, La discreta pudor de la burgesia, Salvem els aiguamolls. Països Catalans: Parlarem? Etc. Sembla que estem tornant enrere, diu, però té fe cega en el futur i creu, de totes totes, que algun dia serem lliures. “Portugal va ser lliure i està en la península.” També comenta un afer amb el senyor Jordi Pujol. Es veu que des de la revista van acceptar la publicitat de Banca Catalana, al cap d’un temps quan Jordi Pujol els va dir que potser la revista ja era seva van trencar peres, però Canigó no va deixar de publicar-se. Els col·laboradors van acceptar escriure sense cobrar. Un passeig per la història compartida de tots plegats amb Isabel-Clara Simó. Es va emocionar quan li van regalar un alfange, una espasa curta hispanoàrab. “El problema és que els moros perden sempre.” Ella sempre va amb el moros, però “Jaume Primer no ens ho consentiria, que guanyessin”. Ens diu que ella sempre ha estat independentista, però no és antiespanyola, tampoc és nacionalista. Que l’única cosa que estima és la llibertat dels pobles i que “ens atin com una colònia ja fa tres segles és un greuge ja no moral sinó social”. L’extrema dreta l’espanta moltíssim. Defensa que “la igualtat entre les races, entre les preferències sexuals, entre dones i homes és l’emblema de la llibertat”. Li va sortir la paraula races en un moment d’ímpetu, ja ho veureu, però entenem el sentit del que vol dir. Ens agafem com un ferro roent a les seves paraules, en uns moments en què l’extrema dreta creix, perquè com bé diu estem tornant enrere i com que molts signem el seu emblema de llibertat lluitem contra l’extrema dreta que reneix identitària i excloent. Bandegem el seu discurs simplista i apostem per anar a la filà d’Alcoi al costat d’Isabel-Clara Simó per reivindicar el nostre llegat cultural divers i únic. Per reivindicar que som una mica de tot, que la identitat de cadascú és única i valuosa en ella mateixa, que no som ni més d’aquí ni més d’allà, que ens hem de respectar perquè som iguals com a persones i diferents alhora. Que cadascú és únic. Volem dir alt i clar que la literatura i també la cultura són un instrument de pensar i de sentir. I si som capaços de pensar, de dubtar, de sentir, no hi haurà extrema dreta que ens guanyi.

Ens agafem com un ferro roent a les seves paraules, en uns moments en què l’extrema dreta creix, perquè com bé diu estem tornant enrere i com que molts signem el seu emblema de llibertat lluitem contra l’extrema dreta

Gràcies, Isabel-Clara Simó