Manlleu està de dol: mare orgullosa, mestra comprensiva, activista lluitadora i política honesta. Una dona sàvia

Manlleu està de dol. I no ho dic en aquell carregós sentit figurat amb què alguns ara i adés s’entesten a definir-lo, o millor dit a menystenir-lo. La Conxita sabria perfectament a què em refereixo. La Conxita Pujol. La mestra i directora d’escola –primer dels Nacionals, després del Puig-Agut–, a qui tants exalumnes en conserven l’estima. La dona elegant, culta i refinada amb qui sempre topaves als actes i celebracions de tota mena a la nostra ciutat. La mare, també. La mare de l’actor Xevi Boada, un altre manlleuenc il·lustre, forjat al Teatre Centre del carrer del Pont, precisament just al costat d’on vivia la dona, directora i mare que ens ha deixat. Molt probablement els lectors esperin que aquestes paraules de comiat siguin un elogi –del tot merescut, val a dir-ho– a una figura indiscutible de l’àmbit educatiu de Manlleu o un agraïment pòstum a un incansable compromís social des de diversos fronts; el polític, essent regidora al nostre Ajuntament, o associatiu, treballant en la lluita contra el càncer. Aquest, però, no és el meu propòsit, perquè difícilment podria aportar cap element rellevant o novador que la gent no conegui ja. Em vull referir a la Conxita des d’una perspectiva estrictament personal i humana. Permeteu-me anar un xic enrere en el temps –dic un xic perquè detesto la rapidesa amb què s’escolen els anys– i situar-me al menjador del bar Parramon de la plaça. La Conxita i el seu fill, en Xevi, estaven asseguts en una taula propera a la nostra. Aleshores jo era un marrec encuriosit per tot allò que emanava certa fragància cultural. Coneixia de vista l’actor, però no pas la seva mare. En el transcurs del dinar, els meus ulls van desplaçar-se insistentment a la seva taula. Aquella dona d’aspecte dolç i sever alhora m’havia cridat l’atenció. El seu rostre i les seves maneres, que desprenien una àuria de bondat i intel·ligència, resultaven extremadament captivadores. Tanmateix, no vaig tenir l’ocasió de parlar amb ella fins que anys més tard vaig iniciar la meva etapa de regidor de Cultura i Educació a l’Ajuntament. Em trobava la Conxita arreu on anava, i ja en la primera conversa que vam tenir va néixer una simpatia i una afinitat que s’aniria consolidant amb el pas del temps. Malgrat la militància política que ens diferenciava, tots dos defugíem del sectarisme polític absurd i pueril tan habitual al nostre país, i ens unien uns valors molt més nobles i estimulants que l’afiliació a unes sigles: la passió per la nostra ciutat, Manlleu, pel nostre país, Catalunya, i pel poder transformador de l’educació. Perquè, per damunt de tot, la Conxita estimava Manlleu i en lloava les seves virtuts, que són moltes. Recordo la fulgència del seu esguard el dia que Xevi Boada va fer el pregó de festa major. Era la dona més feliç del món. Per a ella, aquell era l’honor més majúscul que un manlleuenc pot arribar a ostentar. Estava esplèndida i radiant. Orgullosa i summament agraïda. Els anys no perdonen i castiguen a tothom, fins i tot a aquells éssers tocats per una mena de refinament etern. A la Conxita li resultava feixuc sortir de casa i, tret d’alguna cita inexcusable, rarament assistia als actes que se celebraven a la ciutat. Jo l’anava a veure al menjador del seu pis al carrer del Pont i ella s’encarregava d’amanir l’encontre amb una altra passió que ens enllaçava: el braç farcit de nata. La veu, que s’havia afeblit i feia joc amb les delicioses arrugues de l’experiència, no es corresponia amb la vivacitat de l’expressió del seu rostre. I menys encara amb la suavitat del seu somriure sempre sincer. Passàvem llargues estones parlant de Manlleu, del seu passat, del seu present i sobretot del seu futur. Discutíem –en el sentit constructiu del mot–sobre el nostre país i intentàvem trobar remeis a les deficiències del sistema educatiu. Garlàvem de literatura i teatre i vessava orgull referint-se als personatges que interpretava el seu fill als millors teatres de Barcelona. La seva era la veu de l’experiència, el verb savi cultivat a força de vivències i de lectures. Compartir moments amb ella es convertia en un aprenentatge constant, però sobretot esdevenia un estímul i una recàrrega de coratge en un univers –em refereixo al de la política local, i a l’alcaldia en particular– on essencialment abunden les crítiques i fins i tot els insults. En els moments més complicats, la Conxita sempre em mostrava comprensió, afecte i empatia i m’animava a mostrar-me ferm i a seguir el que em manava el cor. És un dels millors tresors que em vaig endur de la meva etapa política i no ho oblidaré mai. Hi insisteixo, Manlleu està de dol. Ens ha deixat una persona que s’estimava amb bogeria la ciutat i la feia millor. Una mare orgullosa, una mestra i directora comprensiva i ferma en les seves conviccions, una activista lluitadora, una política senzilla i honesta. Una dona sàvia i afectuosa.Gràcies per tot i bon viatge, Conxita.

Manlleu està de dol: mare orgullosa, mestra comprensiva, activista lluitadora i política honesta. Una dona sàvia

Gràcies per tant, Conxita