Grassos anònims
A la noia més cepada de la classe li diuen Bidonàs. No crec que ella ho sàpiga, perquè és reservada i de pocs amics, ves que no vingui de l’acomplexament físic. A tu et sembla cruel, però calles perquè almenys no va per tu. Al mateix curs hi ha una noia menuda i bonica que, en secret, vomita tot el que menja per no engreixar-se ni un gram. De la resta, no se’n salva ni una: totes es volen amputar alguna cosa, si no és el nas són les galtes o els saxons.
De tot això, per suposat, no se’n parla. Ni amb les amigues de més confiança. La joventut és una època en què, senzillament, les coses passen, se succeeixen els fets, i ni penses massa més enllà de tu mateix, ni ets capaç d’elaborar amb gaire profunditat el que estàs vivint. Només t’interessa la trama, com en un thriller en què tens pressa per descobrir l’assassí; quan ets jove vols que passin coses per saber què et depararà la vida de veritat. En qualsevol cas, elles troben del tot normal que les noies –totes les noies– considerin que tenen alguna tara estètica.
Segurament és impossible transitar per l’adolescència sense sentir incomoditat amb el cos. Però no és només culpa dels canvis que pateix –aquell pèl muixí, aquella granissa–, sinó sobretot pel judici constant a què se sotmeten els cossos, en especial els femenins. Els adolescents són dianes fàcils, fràgils, sempre dependents de l’aprovació dels altres. Desmuntar la tramposa construcció social de la bellesa que impera a la publicitat i les xarxes els costarà mitja vida.
Els traumes vinculats a la roba són una creu inimaginable per als qui mai s’han hagut de preocupar per la talla, són una font de dolor que es menysté i se silencia. El viacrucis de botigues, que mai estigui exposada la teva talla, que la roba sigui més cara, entrar d’amagat en botigues de senyores o, pitjor, de talles grans, com en una trobada secreta de Grassos Anònims. És impossible que tenir una talla XL no et marqui i no t’afecti l’autoestima, que no et torturi i t’avergonyeixi.
Per això celebro i no voldria que passés per alt la notícia que la línia de talles grans Violeta de Mango desapareix perquè s’integra en les botigues normals. És a dir, un gegant de la moda ha decidit que era infame marginar les dones per tenir talles tan convencionals com la 46 (i ara esperem que compleixi i pengi a les lleixes les talles més grans, que no les enviï a la botiga online, que ens coneixem). El que em sap més greu és que fins ara ni hi pensàvem, perquè tenim normalitzat que es discriminin les persones per la mida del seu cul. Doncs no és normal. Comencem per ensenyar a les escoles que no existeixen els defectes estètics: el defecte és el cànon estètic.