Aquest color és evitat per la gent de la faràndula perquè diuen que porta mala sort, arran de la mort de Molière vestit de groc quan assajava

Gràcies a diferents treballs històrics, en concret els signats per Antoni Muñoz i Josep Catà, publicats fa poc més d’un any pel diari català que porta per nom la franja de temps de vint-i-quatre hores, hem sabut que aquesta dèria per la simbologia del color groc no ve pas d’ara, sinó que fa temps que dura. En el mateix sentit, va també el treball dels savis redactors de la revista d’història catalana que porta el nom de la nostra espècie. De fet, cal remuntar-nos a l’època del rei borbó Felipe Uvesinpalito, l’antecessor homònim i numèric de l’actual. L’any 1705, per més inri el dia de Sant Jordi!, uns catalans es van penjar cintes grogues al barret per saludar l’arribada a Barcelona d’una flota anglesa capitanejada pel príncep Jordi de Darmstadt, militar contrari a la victòria dels Borbons a Catalunya. Doncs bé, aquell rei va dictar un ban per advertir que els que exhibissin aquesta cinta de color groc, malgrat que fos de manera pacífica i no violenta (ens sona això, no?), serien condemnats a mort. I ho va complir! S’hauria de mirar si sociològicament o genèticament hi ha cap relació patològica entre el color groc i els Borbons. Si mirem l’etimologia del color groc, segons el gran Joan Corominas, prové del llatí crocus, nom que designa el safrà (Crocus sativus), i segons la mitologia Crocos era un noi que es va enamorar d’una nimfa, Esmilace, i en ser rebutjat per aquesta, va ser convertit en planta, el safrà. Ves que no hi hagin en aquí més coincidències amb la històrica relació catalano-espanyola! Pel safrà i la nimfa, vull dir... Resulta que hi ha qui diu que en alguns individus humans el cervell es manifesta sinestèsicament, és a dir, la resposta a un estímul no es produeix només en un sector sensorial sinó en més d’un. O sigui, podria ser que quan algú escolti una música determinada no només hi senti el so i li produeixi benestar sinó que també hi vegi un color. Així ho va constatar un estudi de maig de 2013 de la Universitat de Califòrnia, Berkeley. Segons els estudiosos Karen Schloss i Stephen Palmer les persones compartim una paleta emocional comú intuïtiva, independentment de quina cultura siguem. Aquest estudi sembla demostrar que, per exemple, el concert per a flauta número 1 en sol major de Mozart s’associa al color groc brillant i al taronja; en canvi, el rèquiem en re menor del mateix compositor s’associa a un color més fosc, com el blau gris. O, per continuar amb el groc, també tenim que aquest color és evitat per la gent de la faràndula perquè diuen que porta mala sort, arran de la mort de Molière vestit de groc quan assajava El malalt imaginari. És a dir, els actors i les actrius prefereixen desitjar-se “molta merda” abans que regalar-se cap peça de roba groga per sortir a escena. Ben diferent era el significat del color groc per a l’escriptor guanyador del Nobel de Literatura Gabriel García Márquez, que tenia una fervent predilecció pel color groc, en general, i per les flors grogues, en particular. Com es pot veure, d’opinions i supersticions per una cosa o un color n’hi ha per a tots els gustos. Sobre el color groc, però, sembla que al nostre país s’està duent a terme una batalla que va començar amb poca intensitat però que ara cada cop més ha agafat una gran volada i no s’hi veu fi. A parts iguals, augmenten els defensors de lluir el color groc reivindicatiu de la causa catalana i de manera directament proporcional augmenten també els que no volen veure ni en pintura aquest color en actes públics. Esperem que aquests darrers, però, no caiguin en la xantofòbia, entesa com la por al color groc anormal i injustificada. Com deia Josep Pla a Sobre París i França, “en moments de por, l’equanimitat tendeix a retirar-se”. Esperem que la cosa no vagi a més i que tothom pugui expressar-se lliurement i sense témer res. I que si la paraula groc està situada en aquest article de manera horitzontal i vertical, títol a part, no provoqui cap urticària!

Aquest color és evitat per la gent de la faràndula perquè diuen que porta mala sort, arran de la mort de Molière vestit de groc quan assajava

Groc