La població civil pateix les guerres tant o més que els soldats: morts, mutilacions, violacions, saquejos i destrucció... com dissabte passat amb l’ocupació d’un hotel a Barcelona, propietat d’un jueu

La guerra dels sis dies de 1967 em va agafar al començament del període d’exàmens. I per sorpresa general, ja que ningú no feia cabal de les grans proclames bèl·liques de Nasser, enteses com a aspiracions a convertir-se en líder dels musulmans, del panarabisme, com se’n deia llavors. Però el desplegament de divisions egípcies pel Sinaí, de tropes síries cap al Golan i el bloqueig per Egipte de l’estret de Tiran no auguraven res de bo. Així doncs, el 5 de juny esclatà la guerra. A la Facultat de Polítiques els estudiants ens vam dividir: els no marxistes a favor d’Israel, i els marxistes (comunistes i socialistes) a favor de l’aliança Egipte/Síria/Jordània: en plena Guerra Freda Egipte i Síria rebien ajut militar de l’URSS, i Israel dels EUA i de França. També van aparèixer antisionistes de dreta i d’esquerra seguint la tradició espanyola de “perro judío”, expressió que sortia de les mateixes boques que bramaven “perro catalán” i “perro masón”: allò de “rojo-judío-masón-separatista”. La conseqüència immediata va ser la sobtada desaparició d’alguns estudiants jueus i musulmans que van marxar a allistar-se. Només en va tornar un, jueu de Màlaga, amb una foto on apareixia feliç dalt de la torreta d’un tanc mentre explicava que l’havien ensinistrat en tan sols una setmana. No va anar al front. Els altres van desaparèixer, potser com a víctimes mortals. L’any 1969 Golda Meir va concedir a Pau Casals el títol de Ciutadà d’Honor després de la seva interpretació d’El pessebre a Jerusalem i a Cesarea. Acabat El pessebre el cor dels grups d’homes i dones dels quibuts cantaren El cant dels ocells en hebreu, a tres veus. Els famosos quibuts tan elogiats per les esquerres. I Pau Casals l’acabà amb el crit sonor i emocionant de “Pau!”. Tenia 92 anys. Ens en vam assabentar temps després perquè la censura franquista ho va impedir en aquell 1969. Els Acords d’Oslo de 1993 s’arrossegaren amb nombrosos incompliments i intents de refer-los, per exemple a la cimera de Camp David de 2000, any de la segona intifada, o als anys 2013-2014. La guerra d’aquests dies amb el nom de Diluvi d’Al-Aqsa, iniciada pels terroristes de Hamàs, defensors de “la guerra santa” i finançats des de l’exterior, és un capítol més de l’enfrontament persistent. La de 1967 no va ser ni la primera ni la darrera guerra entre Israel i uns veïns que mai han reconegut la Resolució 181 (II) de l’ONU de 1948. El dictador Franco tampoc, l’URSS sí. I aquella derrota de 1967 va provocar “la guerra del Yom Kippur” de 1973, un intent fracassat d’Egipte i Síria de recuperar les pèrdues. Anys després, de viatge al Sinaí tot recordant el de mossèn Cinto, encara apareixien restes de tancs abandonades al mig del desert. Era l’agost de 1990 i el pas del canal de Suez es trobava atapeït de cotxes d’egipcis carregats de maletes que fugien de Kuwait, acabat de ser envaït per l’Iraq. Més víctimes. Posteriorment, en un viatge amb un grup d’amics osonencs vam visitar els cementiris de Normandia, on foren enterrats soldats dels Estats Units i del Canadà que hi desembarcaren durant la II Guerra Mundial. Nois de 17, 18 i 19 anys. A prop hi ha un cementiri de soldats alemanys morts en els mateixos combats. Víctimes que un cop més van fer veritat la màxima que “és a la guerra on els fills moren abans que els pares”. Quan el 1966 De Gaulle –en plena eufòria nuclear francesa– ordenà que tot el personal militar estranger abandonés França, Dean Rusk, secretari d’estat dels EUA, li preguntà si també havien de marxar els 50.000 soldats americans enterrats a Normandia. 50.000 víctimes! A les guerres moren els soldats, però també els civils, però no els qui les declaren ni els fabricants d’armes. Que hi moren els civils va quedar demostrat de manera massiva a la I Guerra Mundial amb els bombardejos sobre ciutats per part dels primers avions i amb les bombes de gasos lacrimògens: més de 10 milions de víctimes civils. 10.000.000 de víctimes! La població civil pateix les guerres tant o més que els soldats: morts, mutilacions, violacions, saquejos i destrucció... com dissabte passat amb l’ocupació d’un hotel a Barcelona, propietat d’un jueu. A Roma encara recorden il saco de 1527, el saqueig de la ciutat pels lansquenets de Carles I contra el papa: guerra amb objectius polítics, que causà milers de víctimes militars i civils, però no la del rei emperador, que anys després abonaria el concili de Trento, també amb finalitats polítiques. O el saqueig de Lleida el 1707 per les tropes de Felip V: de 6.000 habitants passà a 2.000. És penós reconèixer que de manera constant la humanitat arreu del planeta ha conviscut amb guerres sota qualsevol excusa i que, guanyi qui guanyi, sempre causen dolor en milers o en milions de persones de totes les edats. Durant els combats i després. Les d’avui mateix, segle XXI, i no sols a Israel/Palestina sinó també a Ucraïna, a Artsaj contra els armenis, a zones d’Àfrica... cap a un centenar al món, sense que organismes internacionals o els tractats de pau siguin respectats. Molts dirigents acaben preferint la guerra (i la mort) a les negociacions (i la vida): sempre troben un casus belli a la cantonada.

La població civil pateix les guerres tant o més que els soldats: morts, mutilacions, violacions, saquejos i destrucció... com dissabte passat amb l’ocupació d’un hotel a Barcelona, propietat d’un jueu

Guerra i víctimes