M’agraden més les cançons; a casa la dona canta i la filla i la neta saben tocar el violoncel. Només la sento, la música; l’hauria d’escoltar i no ho faig, i me’n sap molt, de greu

M’agraden més les cançons; a casa la dona canta i la filla i la neta saben tocar el violoncel. Només la sento, la música; l’hauria d’escoltar i no ho faig, i me’n sap molt, de greu. D’ordenar vinils sí que en sé, el tinc a les mans, el disc, en trec la pols amb una tovalloleta, me’l miro: és del 1970, un CBS estèreo, amb el segell Aman, de la rambla Hospital de Vic; fa 55 anys que hi és, a casa. A la portada, una foto gran, d’un Jorge Cafrune cellut, barbut i amb el front arrugat sota un barret gautxo de panxa de ruc; al veure’l flueix el riu de consciència i se m’omple la boca de sal... Un dia de juny del 2002, fa hores i hores que hem sortit de La Paz; la carretera s’aprima i va perdent l’asfalt. Ens duu en Pablo, el nostre xofer i guia. Fa estona que li tenim en Cafrune, i la seva Cautiva, a la ràdio del Toyota: “Reclina niña tu frente sobre mí, i aquí reina un fresco ambiente, i de las cuchillas se siente un perfume d’alelí...”. A les pistes de Bolívia, no hi sobren els indicadors. “Buenas tardes, ¿esto va a Salinas?”, demana en Pablo, “No sabe”, li contesta la dona que duu el ruc carregat amb un feix de llenya. I més endavant en una cruïlla: “Una preguntita, ¿qual de los dos va a Salinas?”; el camperol del ponxo s’arronsa d’espatlles i aguaita el jeep com si veiés un ovni; “Chao”, respon el xofer. Entrem a la salina sota la tènue llum del sol ixent, les potes rosades d’uns parihuanes es reflecteixen en la sal, els flamencs s’allunyen en fila índia, com si fossin ballarines assajant davant el mirall d’un saló de ball. Circulem, naveguem o volem –no sabria dir-vos– per un desert que no és desert, per una mar que no és mar, per un núvol que no és cel. Les rodes del jeep llisquen sobre un imaginari camí de sal; a dreta i esquerra, blanc i més blanc; al fons s’entreveuen les siluetes desdibuixades d’uns turonets, com vaixells en l’horitzó de l’oceà. El xofer està més pendent del GPS que del volant, en poca estona hem fet 40 quilòmetres; som a l’illa Pescado; aparquem o ancorem en una petita platja de sal on el vent ha dibuixat unes línies que semblen ones espetegant a les roques. Ens enfilem per un camí de mala petja, pel mig d’uns cactus gegants; el sol ja és ben alt, la llum intensa i el reflex de la sal fereixen la vista. El jeep és com una barqueta fondejada a la platja, 3.600 metres em marca l’altímetre; i enllà d’enllà tota la salina d’Uyuni; tan gran com el Titicaca, amb un gruix de sal de més de cent metres; la reserva de liti més gran del món. Jorge Antonio Cafrune Herrera (1937-1978) era argentí, fill i net d’immigrants sirians i libanesos, al seu pare l’anomenaven “el turc”. Va ser músic i cantant folklòric, va investigar, va recopilar i va difondre la cultura nadiua del seu país. Va morir jove, als 40 anys; una camioneta els va envestir, a ell i a la seva estimada euga Appaloosa. Es va dir que l’havia mort la dictadura militar argentina, que havia estat un assassinat; la d’un home que, amb una guitarra, era més perillós que un exèrcit. Ens aturem on hi ha unes eines escampades; lluny s’endevina una bicicleta, la silueta ressalta sobre el blanc; el ciclista es va acostant, duu ulleres de sol, pedaleja amb unes altes botes de goma: “Soy un salinero”, ens diu amb la galta inflada pel manyoc de fulles de coca, “recojo sal para los molinos”. No tenim cap pressa, li donem conversa... l’home va picant la sal amb una vara i en fa petits pilots amb una pala; “Mañana vendrá el camión; pocos soles, somos pobres, mucha competencia...”. El deixem sol, la finestra del jeep el retalla amb la mà a la pala. El sol va tombant, sortim de la salina per una pista que ressegueix el peu del Thunupa, el gran volcà, la divinitat andina que, segons la llegenda, ha donat l’aigua, la roca, la sal, l’or i la plata, i que guarda amb recel l’esperança de la insurrecció indígena. Ja fa estona que Pablo ha tornat a posar el casset; la veu de Cafrune omple la cabina: “Al ardiente mediodía, cuando vierta su armonia el tuyú... nos iremos vida mia en la fresca sombra umbría bajo el verde guaviyú...”. No me’n sé estar; poso el vinil que encara tinc a les mans, ja volta, hi deixo anar l’agulla: “Zamba..., de mi esperanza...”, canta aquell guitarrista que era més perillós que un exèrcit; no és la Cautiva, però tant se val, totes les cançons que vindran m’ompliran la boca de sal.

M’agraden més les cançons; a casa la dona canta i la filla i la neta saben tocar el violoncel. Només la sento, la música; l’hauria d’escoltar i no ho faig, i me’n sap molt, de greu

Gust de sal