Tenia sentit antigament que l’any comencés l’estació en què la llum guanya terreny a la foscor, les flors comencen a ocupar el paisatge i la vida reneix

Els que ja portem més de mig segle fent-la rodar per aquests mons de Déu, els que ens identifiquem en el llibre Yo fui a EGB de Javier Ikaz i Jorge Díaz, cada cop ens tornem més nostàlgics sobre el que fèiem quan érem petits, tot i que a vegades el nostre cervell ens hagi d’ajudar completant les llacunes a favor nostre. En ocasions, però, el record és molt clar, com el que m’ha vingut en començar de nou puntualment la primavera. Quan encara no estava generalitzat fer classes a l’estiu, a finals dels anys 70 del segle passat, a casa em van apuntar a les que començava a fer el rodenc Pere Serra Rovira. Com que les dues famílies eren, i són, amigues per mi va ser ben natural anar-hi a l’estiu. Aquell primer any devíem ser tres o quatre nens i nenes. Un dia vam haver de fer un mural sobre la primavera i, aquí ve a tomb el record, com que no sabia què posar-hi i a mi això de dibuixar no se m’ha donat mai bé, el meu pare em va fer un vers que no se m’ha oblidat mai. Deia així: “Ha vingut la primavera. / Com ho saps? Qui t’ho ha dit? / M’ho ha dit una oreneta / la primera / que n’és la missatgera / com cada any / quan el camp està florit”. In illo tempore, per aquesta època començava oficialment l’any. Abans que el calendari julià, en referència a Juli Cèsar, establís el mes de gener com el primer de l’any, aquest començava al març, consagrat al déu de la guerra Mart, coincidint que era per aquesta època quan s’iniciaven les campanyes militars. Jo crec que tenia sentit començar l’any al març amb l’esclat de la nova vida després del fred i fosc hivern: la llum guanya terreny a la foscor, les flors comencen a ocupar el paisatge, els animals es desperten, els insectes comencen a fer-se trobadissos i emprenyadors… la vida reneix! És a dir, era millor començar l’any per la primavera. Tot i que no sempre la primavera ha estat el període trimestral de març a juny com ara la coneixem. Joan Coromines, al Diccionario crítico etimológico, quan parla del terme “verano”, el qual etimològicament vol dir “temps primaveral”, diu que fins al Segle d’Or espanyol, que en realitat són dos, el XVI i el XVII, la primavera només era el principi del període que ara coneixem com a tal i que, en realitat, les estacions de l’any eren cinc: “primavera, verano, estío, otoño e invierno”. D’això ens n’hem oblidat i s’ha generalitzat el fet que d’estacions de l’any en tinguem només quatre; així ens ho han ensenyat a l’escola i així ho ha normalitzat la nostra societat. Potser hi hauria ajudat si Vivaldi, en el moment de compondre una de les seves obres excelses, en comptes de musicar quatre estacions n’hagués compost cinc; a ulls d’ara, seria interessant veure els matisos que, musicalment, hauria tingut aquesta cinquena estació. Sort que Cervantes també ho va deixar escrit en les aventures del Quixot! Aquests dies també havia de començar una nova legislatura al Parlament de Catalunya, però la fumata ha sortit negra. El que havia de ser un punt de partida són tres punts suspensius. Amb majoria independentista el més lògic era que el candidat republicà Pere Aragonès sortís elegit a la primera o segona votació. Era impensable que qui predica la unitat i que té pressa per fer-ho tot s’enroqui i desplegui tots els altaveus mediàtics, que són molts i molt repetitius, per justificar l’injustificable preferint allargar el mandat d’un govern interí que no pot decidir res en comptes de donar ales a un govern republicà amb un programa d’acció avalat pels altres dos partits independentistes. I mentrestant aquella entitat sobiranista tan promíscua a pressionar sempre que pot un partit polític concret, quan hauria de pressionar-ne un altre, va tocant hores i hores el violí engrandint la seva incoherència! Deu ser la primavera que, diuen, la sang altera! O potser és que l’anar junts no vol dir anar a l’una, sobretot si no lidero jo!

Tenia sentit antigament que l’any comencés l’estació en què la llum guanya terreny a la foscor, les flors comencen a ocupar el paisatge i la vida reneix

Ha arribat la primavera