El dinamisme ha de guanyar l'immobilisme, la generositat s'ha d'imposar a l'avarícia, i l'afirmació s'ha de fer valer enfront la negació per donar volada al Lluçanès

Aquesta vegada ja no hi ha excusa que valgui ni cap entrebanc que ho pugui aturar: el Lluçanès serà per llei la comarca que fa 43 de Catalunya. Aquesta és almenys la voluntat política expressada aquest dimecres al Parlament per 80 vots a favor (ERC, Junts, la CUP i els Comuns) i 49 en contra (PSC, Vox, Cs i PP). Ara es tracta de posar en marxa un procés de transició associat per primera vegada a una mancomunitat i ajustar el seu timing fins a la constitució del Consell Comarcal del Lluçanès el 2027.

Hi ha qui pensa que es tracta d’una decisió precipitada i electoralista –com si el Lluçanès fos un graner de vots– que ha agafat d’imprevist alguns alcaldes quan les eleccions municipals són a tocar: 28 de maig. Mai s’ha trobat el moment que li vagi bé a tothom, sempre hi ha hagut un motiu o altre per impedir la seva viabilitat i ni tan sols s’ha aplicat el referèndum del 26 de juliol de 2015 que va quedar avalat per la participació: 55,15% –la Generalitat n’exigia el 35%– i els vots afirmatius: 70,73%.

La falta de consens i tal vegada de lideratge polític –o si es vol d’acció política– havia estat precisament un dels arguments que justificaven que el projecte no acabés de tirar endavant i s’anés fent vida amb el Consorci. Ja no és el cas després de la votació del Parlament. Els resultats de la votació i de la consulta popular avalen la creació de la comarca amb nou pobles i 6.197 habitants: Alpens, Lluçà, Olost, Oristà, Perafita, Prats de Lluçanès, Sant Martí d’Albars, Sobremunt i de moment Sant Feliu Sasserra.

La majoria favorable és evident i, per tant, no s’escau que alguna de les parts pesi més que no pas el tot en una comarca de 248,8 quilòmetres quadrats. No és estrany que hi hagi dubtes a Sant Bartomeu; és més sorprenent que Santa Maria de Merlès no en vulgui saber res i costa molt d’entendre la negativa de Sant Agustí de Lluçanès i Sant Boi de Lluçanès, i més encara després de fer-se enrere quan s’hi van manifestar a favor en l’inici del procés el 2010. Als quatre pobles, així com a Sant Feliu, va guanyar el “no” el 2015.

No es pot fer una comarca a la carta, a mida de cadascun dels municipis, perquè aquest ha estat el motiu pel qual s’ha encallat la proposta i s’ha perdut el temps: sempre hi ha gent disposada a veure-hi els inconvenients i no els avantatges, a fer veure una cosa a fora i una altra a casa, a jugar brut per interessos particulars o polítics, molt presents al Lluçanès. Tampoc es tracta de tirar pel dret sinó de buscar complicitats i procurar convèncer els que ara prefereixen seguir a Osona –la mare dels ous–, el Berguedà o el Bages.

Acostumat a ser esquarterat, el Lluçanès té una tendència a estripar-se per plets locals com uns plataners, de manera que ara convé cosir i teixir el territori per respondre al repte administratiu una vegada se sap que és una comarca geogràficament marcada per un altiplà i històricament reconeguda el 1611 amb la sotsvegueria de Sant Feliu. El dinamisme ha de guanyar l’immobilisme, la generositat s’ha d’imposar a l’avarícia, i l’afirmació s’ha de fer valer enfront de la negació per donar volada al Lluçanès.

No es tracta d’administrar la misèria sinó d’aspirar a la grandesa a partir de lideratges que responguin al perfil d’una comarca que va canviant sense perdre la seva autenticitat: s’obren nous camins –pocs tan transcendents com l’Eix–; arriba gent que teletreballa i d’altra que vol estiuejar o reposar; surten petits empresaris o autònoms i es manté la indústria sobretot agroalimentària; els fills de pagesos són enginyers agrònoms o veterinaris, i la gastronomia engreixa l’orgull del Lluçanès.

La comarca és viva i galopa ara que hi ha més cavalls que mai, les feixes petites es converteixen en grans camps i els productors locals s’obren pas als mercats més globals, un bon moment per endreçar el país i fer inventari plegats per poder acabar d’aquesta manera amb els “ismes” i les actituds feudals o caciquils, amb aquells que fan acords particulars per la seva influència amb el poder i actuen sense pensar que el que a ells els va bé és dolent pel veí perquè els pobles són a tocar al Lluçanès.

No es tracta de fer fora ningú sinó de cohesionar aquesta terra com ha fet per exemple l’institut de Prats. El sentit de pertinença a la comarca ha estat assumit sense rivalitats ni renunciar a l’origen sinó a partir d’un criteri escolar que –diria– ha estat molt celebrat al Lluçanès. Ara és l’hora de la política pública i sobretot de definir el projecte com explica el geògraf i demògraf Xavier Rubio. Només cal seguir els passos fets pel Moianès per saber que els tècnics són imprescindibles perquè funcioni el Lluçanès.

El desafiament és respondre a les necessitats, resoldre problemes concrets, ser eficaços més que no pas retòrics, demostrar que la comarca no costarà més calés que el Consorci i, en canvi, els serveis i els recursos seran molt millors si acompanya com s’hi ha compromès el govern de la Generalitat. No només caldrà saber utilitzar les eines que dona l’acord del Parlament sinó també continuar fent molta pedagogia, que és la manera de vèncer la por, aquesta por ancestral que tant de mal ha fet al Lluçanès.

Tenir raó vol dir que les coses es facin tan bé que al final s’hi apuntin els pobles que ara en són espectadors i arribem a ser els 13 que som quan es marquen els límits de la comarca del Lluçanès. Si la mancomunitat va bé, s’arribarà en plenitud al Consell Comarcal i aleshores el Lluçanès no només serà una comarca natural sinó que ens sentirem comarca de ple dret de Catalunya. Hi ha molta gent que ja està cansada de no saber què dir quan els pregunten: “Però que no n’éreu, de comarca, ja els del Lluçanès?”.