Ha petat!
Lamentablement estem assistint a una situació que era previsible. Estava anunciada i un podia albirar un agreujament del diagnòstic. Des de la modèstia de la plataforma ciutadana El Ripollès Existeix!, des de 2004, estàvem preocupats per la situació.
Però ha petat. Molt més greu del que calia albirar i esperar.
El tema era anguniós fa uns anys, quan es plantejava (pla 2000-2015) un pla de xoc de 4.000 milions d’euros a aplicar en cinc anys.
Ara una inversió com aquesta és ja ridícula, ja que (Pla 2020-2030) hi ha la promesa i necessitat d’invertir 6.300 milions d’euros. Calen ineludiblement inversions de manteniment i de millora.
El problema és que una inversió com aquesta, la necessària, ja no es pot fer sense greus afectacions al servei. Però posats a treballar no resulta gens lògic tancar una línia durant dos anys per desdoblar una vintena de quilòmetres, quan havent-ho planificat adequadament es podien i cal desdoblar 50 (Vic) o 70 (Torelló) quilòmetres.
Cal optar per una tancament total de la xarxa ferroviària, fer les obres, totes i de cop, i obrir en unes condicions mínimes de seguretat en el servei i sense el fantasma de possibles incidències (sempre presents malauradament) de les obres. Hi ha el tren de Mataró, al costat de mar, sota el perill d’onades, que caldria desplaçar.
Però per poder fer una cosa semblant hi ha dues condicions: primer, cal una clara i visible voluntat política d’una actuació d’aquestes característiques. I ara per ara, ni des del govern de la Generalitat ni des del govern d’Espanya semblen plantejar-se aquesta opció valenta, davant una situació greu, traumàtica i desesperada.
Un cop produïts els episodis de tancament del servei als quals hem assistit aquests dies, no és possible ni creïble continuar amb una dinàmica de qui dia passa, any empeny, d’anar fent la viu-viu i estar permanentment amb l’ai al cor.
Cal una acció valenta, agosarada i creïble.
La segona condició per una actuació valenta és el control pressupostari, una aportació econòmica de cop, que tanqui la sagnia permanent i retorni a la mínima normalitat. Des d’Adif ja han demostrat la seva incompetència i incapacitat. Gestionar des de la llunyania de Madrid, tenint una llunyana visió espanyola, amb moltes necessitats distribuïdes arreu, no és una posició raonable ni correcta ni ajuda a valorar els fets i la situació. No és un organisme que pugui gestionar emergències.
Cal treure Adif i gestionar aquesta actuació d’obres (des d’un nou ens excepcional) des de prop i comptant amb una àmplia capacitat pressupostària. Com podeu veure, continuem davant la necessitat d’un canvi de rumb polític, no sols paraules, sinó fets, gestionar amb capacitat i amb empenta.
Si algú espera un cert retorn a la normalitat, que esperi assegut.
Res tornarà a ser com abans i sols una actuació decidida i valenta, que mostri una assumpció de responsabilitats i un canvi de plantejaments, serà valorada i assumida per uns ciutadans que estan molt farts de paraules i pocs fets.