Si no es fa habitatge, és per manca de pressió social i per unes administracions tancades cadascuna en allò seu, que només posen excuses

Si el drama no ha explotat encara amb tota virulència és perquè les generacions joves no tenen l’esperit reivindicatiu, ni la pràctica d’alternatives, que generacions anteriors vam assolir. I són ells, i no els immigrants per motius obvis de capacitat i d’organització social, els qui ho haurien de fer. Però el cas pot esclatar en qualsevol moment. Als inicis de la democràcia, la manca d’escoles va portar a un ferm compromís dels ajuntaments en l’oferta de sòl a cada barri on en calien, no com ara, que presumim d’habitatge social amb comptagotes. I quan no hi havia solar improvisàvem locals temporals. Cinquanta mil habitatges socials promesos en 10 anys són 10.000 per any, l’equivalent a 1,25 per mil habitants a cada municipi. Sí, 1.600 a l’any a Barcelona, 270 a Terrassa o Sabadell, 80 a Granollers, 62 a Vic... Cada any. I és una quantitat mínima que ràpidament s’eixugaria en una demanda més gran. I si us semblen pocs, multipliqueu per 5 i sabreu el que us toca al vostre municipi del programa dels 50.000 i trobareu que no hi estem en camí, si no és que es computen compres d’habitatges ocupats, existents, etc., a l’engròs i sense un repartiment just. Per llei, caldria obligar els ajuntaments a fer aquesta oferta mínima de sòl, però sembla que el president de la Generalitat no vol incomodar els consistoris i només els ha demanat què tenen d’estoc guardat, quan caldria posar-los en marxa en la creació sistemàtica de sòl. I també ajudar-los a aquesta fi, però a ritme prefixat. El segon punt a resoldre és que no tenim prou societats ni públiques, ni socials ni privades, per gestionar aquest volum de patrimoni en règim de lloguer i per endeutar-se en una inversió creixent en els anys, via que sembla l’única que els governs proposen. Cal fer el pas que aquests habitatges, sobre sòl públic concedit, es facin en venda directa a l’usuari, que en seria copropietari (per l’aportació gratuïta de sòl) i que constituiria un patrimoni a retornar al final de la concessió. És possible i les xifres ens indiquen que surt a preu de lloguer, opció que no anul·la lloguers i vendes clàssiques, però amplia les possibilitats. A aquesta finalitat, la Generalitat hauria de redactar el plec estàndard d’un concurs d’adjudicació i dels contractes de venda sobre sòl públic. En un lloguer, l’usuari no capitalitza res, mentre que aquí, per contra, un cop amortitzada la hipoteca, l’usuari capitalitzaria, però sense especulació final. Tenim sector de la construcció per fer-ho i el ritme de dos anys entre inici de promoció i lliurament i tancament de l’operació facilitarien molt la gestió, la competència i l’eficàcia. La gestió del concurs de construcció i venda potser no està a l’abast dels 900 municipis catalans, però hauria de ser obligada a totes les administracions amb un mínim de 100.000 habitants, siguin municipis, comarques o diputacions, però caldria assegurar el ritme esmentat d’1,25 habitatges per mil habitants i any i fer-ho sistemàticament i a tot arreu. I amb transparència de qui compleix i de qui no, i amb la pressió de la llei al clatell. Les tipologies arquitectòniques a implementar serien, com a mínim durant els primers anys, tipus apartament, d’una o dues habitacions, sense aparcament, amb accessos simplificats, i seriats en model construcció, per tal d’assegurar industrialització i costos controlats. Un veritable pla de xoc. Els sòls a crear haurien de tenir en compte aquesta premissa. I, feta una primera comprovació a molts municipis de Catalunya, trobem que hi ha molts sòls factibles en nucli urbà, disponibles en termes d’habitatge dotacional, és a dir, sobre sòls qualificats d’equipament, o sobrants d’espais buits (vials, aparcaments, etc.). I la Generalitat disposa d’eines urbanístiques, com els plans directors, per tal de requalificar sòls i es podria fer simultàniament el projecte arquitectònic i el tràmit urbanístic per tal de guanyar temps. Sobretot perquè assajades unes certes tipologies servirien per a diversos llocs. I tot en un programa anual a escala catalana. Anual, de cada any, per descomptat. Si no es fa, és per manca de pressió social i per unes administracions tancades cadascuna en allò seu, que només posen excuses i traspassen el mort a la veïna. Si tinguessin la sensibilitat de quan mancaven escoles, l’aplicarien al drama de l’habitatge i operarien semblantment, però han nascut en un món acomodat, en el qual la imaginació està totalment prohibida. Podem recordar les maragallades que s’adjudicaven a Pasqual Maragall, però cap dels polítics actuals és capaç d’una voluntat transformadora semblant. Voluntat de prova i error, però que obria indefectiblement camí de futur. I una política sense ofertes de futur és la primera responsable de l’onada de reacció que ens rodeja.

Si no es fa habitatge, és per manca de pressió social i per unes administracions tancades cadascuna en allò seu, que només posen excuses

Habitatge, l’explosió del problema