Tenint en compte la mitjana de creixement, Vic necessita incorporar uns 200 habitatges nous cada any. Però aquesta xifra no s’assoleix ni de bon tros

Promotors, bancs, grans tenidors, fons d’inversió, petits propietaris, turistes i ocupes són els sospitosos habituals quan es parla del problema de l’habitatge. Però com a exemple, a Barcelona, dels 700.000 locals residencials només un 1,5% són pisos turístics. En canvi, 100.000 no s’utilitzen ni han format mai part de l’oferta d’habitatge. Com és possible que, davant d’una emergència habitacional tan evident, aquests locals no s’incorporin al mercat?

La resposta és que el gran problema d’habitatge que patim es resumeix en dos principis: hi ha poca oferta i construir habitatge és massa car en relació amb el poder adquisitiu de les famílies.

La manca d’habitatges és fàcilment demostrable amb dades. Des del 2008, les noves construccions no han seguit el ritme del creixement demogràfic del país. Durant quinze anys, les grues van desaparèixer del paisatge urbà. I construir habitatge és car per diverses raons, però sobretot per l’augment dels preus de materials i terrenys, la manca de mà d’obra i les noves exigències legals. Es construeix millor, però menys i més car.

Que s’hagin ajuntat la fam i les ganes de menjar provoca que pateixin els qui menys tenen i que apareguin els caçadors d’oportunitats. Malgrat que les classes populars no poden accedir a l’habitatge, construir o adquirir habitatge continua sent percebut com una inversió segura. I, per tant, especuladors o grans i petits inversors veuen en l’habitatge una oportunitat de negoci. Però mentrestant els joves marxen dels pobles, les famílies abandonen els barris, prolifera l’infrahabitatge i augmenten els conflictes de convivència.

Davant d’aquesta realitat, cal que les administracions públiques actuïn amb mesures estructurals: facilitar i incentivar la construcció d’habitatge nou i combatre l’encariment artificial dels costos generats des de l’administració.

L’administració local té els mecanismes més efectius per afrontar-ho. Pot desenvolupar planejament, atorgar llicències i coneix la realitat local. Ara bé, l’habitatge només es pot generar mitjançant expansió en sòl nou (consumint territori) o amb regeneració urbana (complexa i costosa).

A Osona, aquesta problemàtica presenta situacions desiguals, però el cas de Vic és especialment preocupant. És la ciutat amb un major increment demogràfic. Tenint en compte la mitjana de creixement, necessita incorporar uns 200 habitatges nous cada any. Però aquesta xifra no s’assoleix ni de bon tros. La ciutat disposa de sòl per créixer i barris antics que reclamen una regeneració urgent. Però la realitat és que l’habitatge nou no arriba. I el que és més preocupant, les noves promocions es desenvolupen només en nous creixements, fet que intensifica les desigualtats entre barris i n’accelera la guetització.

I aquí és on cal fer una interpel·lació directa a l’Ajuntament. Per què, tenint eines i marge per actuar, no es despleguen polítiques valentes que facilitin el desenvolupament dels sectors urbanitzables o que apostin decididament per la rehabilitació de barris degradats?

És qüestió de prioritats, voluntat política, lideratge i capacitat de gestió. Davant d’aquesta situació, proposaria a l’Ajuntament de Vic que assumís mesures valentes, entre les quals destacaria:

Complir amb el pla local d’habitatge aprovat l’any 2023. Adaptant-lo al pla territorial sectorial de l’habitatge i als nous mòduls d’habitatge públic. I destinar els recursos anuals fixats en el pla a la promoció d’habitatge públic.

A la vegada és indispensable obrir un diàleg directe amb propietaris d’edificis i solars en desús, revisant si la normativa municipal vigent dificulta incorporar-los al mercat i modificar-la si és necessari.

A més, s’haurien de prendre mesures contundents per incorporar habitatge buit al mercat. Com augmentar impostos sobre habitatges desocupats de llarga durada o negociar-ne la compra pública directa.

Amb tot, s’ha de promoure el desenvolupament de nou sòl urbanitzable, equilibrant el creixement de la ciutat amb criteris de sostenibilitat. I a la vegada cal apostar decididament per la construcció d’habitatge públic. Aquesta opció és financerament sostenible i és especialment necessària als barris on es creen menys habitatges nous.

L’Ajuntament té l’oportunitat i la responsabilitat de liderar aquestes actuacions. En qüestions estructurals com l’habitatge, l’administració ha de marcar el camí. I si no pot fer-ho, com a mínim no hauria de convertir-se en un obstacle. Vic té un repte i no pot quedar-se atrapada en la paràlisi. Si no es prenen decisions estructurals avui, el dèficit d’habitatge serà insalvable demà.