Ni les interrupcions forçades ni el tarannà maldestre dels dirigents d'algunes federacions han rebaixat la xifra de practicants d'esports

Tendim cap a la normalitat, cap a una nova normalitat. La pandèmia del segle XXI no té previst marxar però estem obligats a trobar una rutina que s’assembli a la d’abans. La saturació sanitària als hospitals sembla controlada tot i que el problema és el creixement de les visites ambulatòries. Però la vida ens porta cap a una quotidianitat. Però a quina? Deixar les mascaretes llevat per anar al metge, a la farmàcia, al transport públic i en poques situacions més, provoca el retorn a les xifres de 2019 pel que fa a esdeveniments com el Carnaval de Terra Endins, el Mercat del Ram, Lactium i altres mostres convocades preferentment a l’exterior. El problema de les aturades massa llargues és que algunes activitats pateixen la inactivitat. Els castellers en són un exemple. Han tornat les colles, però no els castells de gamma extra. És qüestió de temps, sabem que en gaudirem com abans però serà obligat que el retorn es faci pis a pis. Les caramelles van tornar per Pasqua. Les cantades són una tradició que no ens podem permetre el luxe perdre, però la pandèmia els ha fet mal. A Osona quan parlem de caramelles indefectiblement anem a Sant Julià de Vilatorta a viure una manifestació dignificada com a Patrimoni d’Interès Nacional i Creu de Sant Jordi per la Generalitat. Els Caramellaires del Roser són una expressió musical de cada Diumenge de Pasqua des del 1590. Lluint vestimenta pròpia i original, canten els Goigs del Roser, l’himne Som vilatortins i, que no hi faltin, les corrandes. Doncs bé, amb tots aquests arguments, la pandèmia i les baixes pròpies del pas del temps incideixen en el fet que la xifra de caramellaires faci menys patxoca. Segur que hi seran sempre, però una injecció de joventut enfortiria encara més una realitat que enfila els cinc-cents anys d’existència. La paralització social ha provocat altres danys col·laterals, un exemple: la mandra del públic per tornar al teatre i al cinema. Els espais tancats provoquen rebuig, hem estat massa temps privats de sortir al carrer per gaudir de la ciutat i els més afortunats de la natura. Però aquesta part de la nostra cultura no es mereix rebre la patacada que està patint. El fet que la convocatòria de concerts també en espais coberts sigui reeixida ens permet ser optimistes de cara al retorn a aquestes altres produccions que potser demanen una climatologia més benèvola. Pandèmia vol dir canvi. A la nostra societat catalana era poc, molt poc, usual veure una persona amb mascareta, fins i tot ens semblava extravagant o al menys rar aquell que la portava abans del 2019. Avui sabem que anar amb la boca tapada s’ha quedat per sempre. Caldrà veure els percentatges, però les mascaretes es queden. A mesura que ens fem grans, els sanitaris ens aconsellaran precaució, i una bona manera d’evitar ensurts es protegir-nos. Si el tema no fos tant seriós podríem trobar metàfores en això de portar la boca tapada. Ni les interrupcions forçades ni el tarannà maldestre dels dirigents d’algunes federacions esportives han rebaixat les xifres de practicants de l’esport respecte la prepandèmia. Les entitats van tornar a la plena normalitat amb la represa. En alguns casos, fins i tot han superat uns calendaris estrambòtics que han distorsionat les competicions. Els clubs mantenen plantilles i alguns, els més eixerits, fins i tot n’augmenten. Han tornat les botifarres, no les que ens mengem a la brasa, aquestes es van quedar, sinó aquelles trobades al bar dels pobles. No les busqueu enlloc més. Només als pobles es reuneixen els de sempre per fer les partides de sempre, per tenir les divergències de sempre: aquesta no tocava ara..., el sis l’havies de tirar abans... i tot per un grapat de cigrons. Ens caldria retenir a la memòria les setmanes i els mesos enclaustrats. Ni viure al llindar de la primera i la segona dècada del segle XXI ens ha permès defugir de situacions que semblaven ancestrals. Al segle passat es van viure guerres, com totes evitables i totes injustes, però no pandèmies amb aquesta repercussió. Tenim el risc més inversemblant al replà de casa. Haurem après a amorosir-nos l’existència?

Ni les interrupcions forçades ni el tarannà maldestre dels dirigents d'algunes federacions han rebaixat la xifra de practicants d'esports

Han tornat moltes coses