Congelar els nervis de la primera vegada: el primer petó, el primer “t’estimo”, el primer “sí, vull”, el primer “per sempre”

Tant de bo poder congelar aquest moment per sempre. Congelar-lo de debò, com si fos un glaçó, i guardar-lo al congelador. I un dia poder-lo posar al microones, descongelar-lo i tornar-lo a viure. O, millor encara: que no s’hagués de fondre mai, que poguéssim fer-hi un forat, que en poguéssim entrar i sortir tants cops com volguéssim.

Congelar el temps, aquí i ara, amb la gent que estimo, per sempre. En aquest instant que l’atzar ens ha regalat, efímer com un floc de neu en ple estiu. Tots sans, alegres i feliços, sentint que res no ens falta. Tant de bo poder viure així, de forma infinita, i convertir-ho en eternitat: tant de bo que el present fes sempre honor al seu nom; tant de bo que la vida fos sempre un regal.

Congelar la sobretaula d’un diumenge en família: l’avi explicant batalletes, la cosineta de pocs anys fent malifetes sota la taula, les postres amanides amb un cor joliu de rialles.

Congelar el capvespre amb la parella, tots dos sols, asseguts davant la tele, abraçats al sofà: una manta a les cames (que comença a refrescar), el cap de l’un sobre l’espatlla de l’altra, una pel·lícula a la pantalla, dos batecs sincronitzats.

Congelar el dia que va néixer el teu primer fill o filla: tu, tan espantat; ell o ella, tan remenuts; una llista infinita de preguntes i sols la certesa de la seva calidesa sobre el teu pit.

Congelar la posta de sol, que tenyeix d’or el dia que s’escapoleix rere les muntanyes: el silenci dels ocells ajocant-se entre les branques; les bestioletes, badallant en els seus caus; la terra, aclucant els ulls, per recuperar forces pel següent jorn.

Congelar el primer dia de vacances: la sal de mar als llavis, els crits de la quitxalla a la piscina, el despertador castigat al fons d’un calaix (tancat sota quatre voltes de clau).

Congelar els nervis de la primera vegada: el primer petó, el primer “t’estimo”, el primer “sí, vull”, el primer “per sempre”.

Congelar un dinar de diari, d’un dia qualsevol entre setmana. L’infant de pocs mesos assegut a la trona, obrint de bat a bat la boca desdentada, el món sencer girant al seu voltant: la mare paixent-li el potet, “si n’és de bo!”; la iaia fent-li magarrufes, per omplir-li els ulls d’estrelles; el nen rient a cor què vols, content com un gínjol.

Potser no seria tan bona idea, en realitat.

Potser, si poguéssim congelar el present, ens passaríem la vida reescalfant bons moments viscuts, per por de viure’n de dolents, i això també ens impediria de viure’n de bons encara per viure: els nens no es farien mai grans; les parelles no s’arribarien a conèixer; ningú no continuaria acumulant batalletes per les seves velleses.

Potser per això la memòria humana no és una màquina de gravar perfecta. Potser per això no naixem equipats de sèrie amb un sistema de gravació d’alta definició i tampoc no disposem d’un botó que ens permeti projectar els moments viscuts en pantalla gran.

La natura, sempre tan sàvia, potser ja va preveure que corríem el perill de quedar-nos estancats i per això va concedir-nos una memòria imperfecta, perquè així sempre ens queda el dubte de saber si, de debò, això o allò va ser com ho recordem (o si hi hem afegit, sense voler o volent, una part de nova creació): perquè així no ens queda més remei que seguir vivint la vida en present, per saber del cert que cada moment és real.

I potser per això el present és un regal, perquè de sobte, sense previ avís, et trobes vivint un moment perfecte i desitjant… Tant de bo poder congelar aquest moment per sempre.