Quan tu parles o interactues amb una persona ho fas parlant-li al cor, a com se sent, no al que té de genitals. Així és molt més fàcil entendre que poc cal discutir com se sent o es vol definir una persona

La meva filla, que és la veritable especialista en el tema, diu que el còmic és mil vegades millor que la sèrie. Alice Osman n’és la creadora. I el còmic ja havia convençut milions de lectors abans que la sèrie de Netflix no fes el boom que ha fet. La meva filla diu que, de fet, la sèrie no és bona. Que no és del tot fidel, que fa salts, que avança coses, que d’altres les fa massa ràpides, que els actors no acaben d’ajustar-se realment als personatges. Qui s’enamora d’un llibre poques vegades trobarà el mateix enamorament en la versió sèrie o cine. Això ja passa. No és única, la meva filla, ni la seva passió per Heartstopper ni la passió entre les masses per un cert producte, per un determinat producte fet, d’altra banda, per triomfar com ho ha fet aquest. Heartstopper és una meravella. La història és senzilla, bonica, profunda al mateix temps i que encaixa fantàsticament no només amb el seu públic potencial sinó amb els temes més profunds que interessen a aquest públic. Quan jo tenia l’edat de la meva filla lluitàvem perquè tothom pogués dir obertament la seva inclinació sexual. Perquè l’amor fos lliure i estimar fos estimar independentment del gènere que tenies i t’agradava. Ara, per a la generació que adora Heartstopper el mateix gènere és l’interès. La multiplicitat d’opcions, de voluntats, de possibilitats, l’interès i la capacitat d’obrir la ment i mirar de dinamitar el sistema bigènere que ens ha encotillat segons clixés i paradigmes en homes i dones. Sempre hi haurà neandertals. Això sí. Sempre. Aquests no evolucionen des de fa mil·lennis. I els semblarà que tot això del gènere són mandangues i que el que tens entre les cames et defineix i punt. Quan parlem de tot això amb la meva filla arribem a consensuar que quan tu parles o interactues amb una persona ho fas parlant-li al cor, a com se sent, no al que té de genitals. Així és molt més fàcil entendre que poc cal discutir com se sent o es vol definir una persona. Li parles al cor i el cor tria el que vol ser, i ja està. Aquesta sèrie ho treballa, això. Sex Education, també, i a mi m’agrada molt, molt més, però no ha arrasat com ho ha fet Heartstopper. El públic s’hi ha sentit reflectit, mirall d’un paradigma de llibertat que, ei, no sempre som capaços de defensar ni quan som fans d’aquesta llibertat de gènere i de sexualitat. Fans de la sèrie han obligat un dels protagonistes a reconèixer la seva bisexualitat i lamentaven que es feia passar per gai per ser més popular entre els propis fans de la sèrie. L’actor –que a mi m’agrada molt, ho reconec–, Kit Connor, ha dit públicament que hi ha gent que no ha entès res de la sèrie perquè Heartstopper és una història d’amor. D’amor i llibertat i ja està i que la pressió que ha rebut i les crítiques demostren que, fins i tot en aquesta generació que vol dinamitar l’assumpte dels gèneres i les sexualitats, els judicis i els tòpics continuen dins nostre. Fan falta molts Heartstoppers encara. Que vinguin.

Quan tu parles o interactues amb una persona ho fas parlant-li al cor, a com se sent, no al que té de genitals. Així és molt més fàcil entendre que poc cal discutir com se sent o es vol definir una persona

‘Heartstopper’