Mai no havíem tingut tanta informació de salut a l’abast. I, probablement, tampoc tanta facilitat per convertir qualsevol símptoma en motiu d’angoixa

Molière és autor d’El malalt imaginari, una obra que té com a protagonista Argan, un vell obsessionat amb la seva salut i els metges. El mateix actor i dramaturg francès era hipocondríac i per a més inri va morir a 51 anys després d’un atac de tos i una hemorràgia un cop finalitzada una funció on interpretava el paper d’Argan. No és l’únic cas il·lustre: l’escriptor Marcel Proust o Charles Darwin també han estat assenyalats com a persones amb una preocupació obsessiva per la salut.

La pandèmia –quan la salut es va convertir en el centre de les nostres vides i no vam parar de rebre consells per protegir-nos– no va fer cap favor als hipocondríacs. La sobreinformació actual, amplificada per les xarxes socials i pel “doctor Google” –consultar-lo pot ser el primer pas cap al diagnòstic o cap a l’angoixa–, multiplica aquesta ansietat. Cada cop més metges es troben amb pacients que arriben a la consulta no només amb un diagnòstic fet, sinó també amb una proposta de tractament.

Els professionals sanitaris tampoc no en són immunes. Existeix el que s’anomena la “hipocondria de l’estudiant de medicina”. És un fenomen comú i passatger que fa que alguns alumnes acabin creient que pateixen allò que estudien amb tant detall.

Mai no havíem tingut tanta informació de salut a l’abast. I, probablement, tampoc tanta facilitat per convertir qualsevol símptoma en motiu d’angoixa.