Ni proletaris ni especuladors, ens diem. Heus aquí l’autoengany de la classe mitjana

Solvia ha construït un edifici d’obra nova a l’altra banda de l’illa on vivim a l’Eixample de Barcelona. Durant dos anys hem observat com pujava maó a maó. Ha resultat ser un hotel de luxe –en plena moratòria hotelera– i un bloc de pisos, a més de cinc casetes unifamiliars que donen al passatge que divideix l’illa. Hem vist com els pisos s’ocupaven ràpidament, com els nous propietaris instal·laven cortines i mobles de balcó. Com pujaven al terrat i miraven les vistes a la Sagrada Família des de la seva nova llar amb piscina. I allà estava jo penjant la bugada, sentint-me de cop habitant d’una favela brasilera, en el meu pis de lloguer dels anys 60 amb la façana esgrogueïda que fins llavors m’havia semblat un lloc confortable i digne. La seva mirada m’empobria automàticament. M’he vist a través de les seves finestres tot xafardejant a Idealista com són les seves cases de disseny. Els pisos de tres habitacions valien 600.000 euros i ja no en queden. Els de quatre habitacions, 900.000. Les cases, gairebé 1,3 milions. Em pregunto qui vol viure en un lloc anodí de l’Eixample, si té aquest capital. Mentre em lamento, cada hora és desnonada una família perquè no pot pagar la hipoteca o el lloguer. Les xifres s’acosten a les dels pitjors anys de la crisi. La majoria són veïns de l’àrea metropolitana que no poden assumir els increments de preu. A cada nou contracte de lloguer ja has d’anar tres parades de metro més enllà per poder assumir-lo. A alguns se’ls acaba la línia i cauen fora del mapa. L’habitatge s’ha convertit en una mena d’estafa piramidal: només pots comprar el pis dels meus veïns si abans n’has venut un altre al doble del preu que en vas pagar tu. És el mercat, diran. I així ens anem inflant els preus els uns als altres, com una corretja de transmissió d’hipoteques eternes i lloguers desorbitats. Surto de casa per l’altre cantó de l’illa. Són 2/4 de 10 del vespre i veig gent palplantada al xamfrà. No sé què hi fan. Els observo dissimuladament. De cop algú treu dos carros de deixalles del Consum i els hi acosta. Mitja dotzena de persones en pouen alhora i llancen a terra barres de pa per buscar-hi algun tresor més preuat. No sé quina és la realitat, si la cara sud o la cara nord del meu bloc de pisos. No sé si la bombolla ha petat mai o si ja es torna a inflar, però estar al mig sempre fa aquella sensació de conformitat, d’estar fora de perill, de satisfacció. Ni proletaris ni especuladors, ens diem. Heus aquí l’autoengany de la classe mitjana, que no sap exactament on és la mitjana ni qui carai l’ha calculat.

Ni proletaris ni especuladors, ens diem. Heus aquí l’autoengany de la classe mitjana

Hipotecats i desnonats