Som a Berchtesgaden, el parc nacional alemany, febrer de 2026. Sensació de profunditat, una pista glaçada per on un home […]

Som a Berchtesgaden, el parc nacional alemany, febrer de 2026. Sensació de profunditat, una pista glaçada per on un home avança arrambat, amb els esquís a l’esquena i els pals apuntalats. I al dellà, molt lluny, el Watzmann treu el cap; és el majestuós massís dels Alps bavaresos; la imatge captiva, un esquiador que se’n va, que vol apropar-se a la muntanya, per iniciar un viatge al passat.

1774, el 5 de setembre, a quarts de 4 de la matinada, a Greifswald, a la vora del mar Bàltic, neix Caspar David Friedrich, serà virgo, minuciós i ordenat. El seu nom és d’origen germànic, es descompon en dos elements: fred, que vol dir ‘pau’, i ric, que significa ‘poderós’. És pèl roig i té els ulls blaus, viurà a Dresde, serà un dels millors pintors romàntics alemanys. L’any 1825, davant d’una de les seves teles, un crític d’art escriurà que la solitud del paisatge pintat esgarrifa: “Que un desitja veure-hi una àguila o un isard, però sobre el cim no hi ha més vida que la de l’aire i la de la llum.” Diuen que la seva dona deia als qui el volien veure: “Ara no, ara no pot ser, Caspar està pintant un cel!” Una pintura profundament alemanya que buscava el perfeccionisme; al pintor li agradaven les estrelles, la lluna i per sobre de tot estimava Déu. Un home mirant els núvols des de dalt, ens dona l’esquena, està enfilat en l’últim roc d’un penya-segat, és el Caminant sobre un mar de núvols, la tela tantes vegades reproduïda i que molts hem vist més d’una vegada. Les seves pintures inspiraran Samuel Beckett, Rilque, Walt Disney i a molts d’altres.

Quan Bambi saltirona pels boscos d’avets i per les prades embromades, és com si estiguéssim veient Boires matinals a la muntanya, una de les teles del nostre pintor romàntic. En el llibre La magia del silencio, Florian Illies, l’autor, ens explica que en la seva sala de cinema, Hitler veia Bambi cabriolar, fugint del foc, i que l’escena el commovia. El canceller del Reich era un admirador del romàntic pintor dels núvols, veia en la pintura de Caspar i en la pel·lícula de Disney l’escenari heroic del seu somni megalòman d’una Germania alpina. Era una follia, perquè el pintor, un home de fe, només volia mostrar-nos la humilitat de l’home davant la majestuositat de la creació divina.

Tornem a la foto, una mica més enllà l’esquiador es posa els esquís i va pujant fent ziga-zagues… fins a Bergstation. És aquí on es torna a penjar els esquís a l’esquena i continua a peu per un caminoi nevat que el menarà a dalt de tot del Jenner. Ja és al cim, té les botes sobre la neu, al costat de l’alta creu de fusta. Ha triat una tribuna magnífica; les boires juguen en els vessants del Watzmann, és un teló que puja i baixa, com si la muntanya tingués vergonya de mostrar-se nua. Voldria endur-se’n una imatge, però no hi ha manera.

Mentre espera i espera, s’imagina que és a Berghof, a la terrassa del refugi del Führer, no gaire lluny d’aquí. Eva Braun llegeix asseguda en una butaca, Hitler està d’esquena, duu la gorra militar i vesteix una gavardina pulcra i curta, de color beix; amb la fidel pastor alemany es recolzen en el passamà de la barana, ell hi posa les dues mans i la gossa les potes del davant. Fa estona que miren cap al Watzmann, l’estimada muntanya; que potser aquell dia tampoc volia deixar-se veure.

És divendres 8 de gener de 1937; dos dies després d’epifania; un home elegant entra a la Galeria Nacional de Berlín, a la cartera de mà duu un sobre amb una foto; demana parlar amb el director, es vol vendre un quadre: El Watzmann. L’home és diu Martin Brunn, és jueu, gestiona una empresa de metalls nobles i ho comença a veure tot molt negre; l’Alemanya de Hitler ha començat la croada contra els seus. El director del museu veu la foto i queda enlluernat, la tela és de grans mides, és de Caspar David Friedrich, feia temps que no se sabia on parava. Goebbels sap que al seu jefe, sentit i hipersensible, li agraden molt les pintures de Caspar, i que aquest Watzmann, la muntanya que es mira des del seu refugi, encara li agradarà més. El diari Frankfurter publica una nota: “El director de la Galeria Nacional ha comprat a un privat una vista del món Watzmann, per a quina adquisició el Führer ha fet una important donació.”

Anne Seba, historiadora, periodista i escriptora, autora del llibre La orquesta de las mujeres de Auschwitz, explicava l’altre dia, en una Contra de La Vanguardia, que: “Josef Mengele, esgotat després d’una jornada d’assassinats, va demanar que li toquessin Schumann.”