Va ser Einstein, un dels pares de l’energia atòmica, que va pronosticar que no sabia com es faria la tercera guerra mundial, però sí que podia predir que la quarta es faria a cops de rocs i bastonades

Hi ha un reportatge molt interessant a Movistar Plus, també depriment, de Jon Sistiaga, Caminant sobre les bombes, que tracta dels efectes de l’explosió del quart reactor de la central ucraïnesa de Txernòbil el 24 d’abril de 1986. Malgrat que el seu títol no s’adequa gaire al contingut, palesa els efectes adés i ara més de 30 anys després del terrible incident. Els morts directes quantificats en milers, els indirectes sense poder especificar, les malformacions que s’esperen en la segona i tercera generació dels que naixeran afectats, i mostra la desolació de la terra. Una ciutat nova, Prípiat, de 50.000 habitants com ara Vic, totalment abandonada així com les terres dels voltants. La feina dels denominats “liquidadors”, voluntaris que van entrar per primer cop a la central després de l’explosió per limitar danys, els que moriren fins que els van fer treballar en torns de només cinc minuts, heu llegit bé, cinc minuts i prou, traient runa contaminada. Com van fer un primer sarcòfag abocant formigó des d’helicòpters per tapiar els elements radioactius del reactor. Sarcòfag refet més gran per encabir el primer, que era deficient, i la bomba final pot ser inspiradora del títol: es calcula que la contaminació de l’entorn durarà almenys 24.000 anys. Heu tornat a llegir-ho bé. Qui ha pogut veure les piràmides de l’esplanada de Giza a Egipte o la tomba de Tutankamon ha de comptar que es bastiren 2.600-3.000 anys abans de Crist. Si hi sumem els nostres 2.000, encara faltarien cinc vegades més de temps fins a la xifra esperada que es redueixi a nivells suportables la contaminació de la central ucraïnesa. Fa rumiar. Òbviament, sobre el que està a bastament escrit de la intel·ligència humana individual, que ens ha permès altes cotes de desenvolupament, com també l’estupidesa com a espècie grupal, perquè ens pot portar a una gran extinció. També que reportatges com aquest i els que segur s’han fet arreu haurien de ser visionats pels qui tenen responsabilitats en aquest terrorífic camp –Putin, Xi Jinping, ara Donald Trump, entre els més importants–. Tots saben de la destrucció mútua assegurada com un darrer fre per no prémer el botó, metàfora de les ordres del foc a discreció, però cada dia els avenços tecnològics redueixen els temps de reacció i fan més perillosa la situació. Esperem que entenguin que només poden tenir les armes com a dissuasiu defensiu, mai com a element de conquesta. Perquè, qui voldria fer-les servir per guanyar territoris que no els servirien en els propers 24.000 anys? És tan greu el que va passar a Txernòbil, 500 vegades la contaminació d’Hiroshima, que es pensa que va ser una de les causes de dissolució de l’URSS, en adonar-se Gorbatxov per un avís de Suècia, on el vent els havia portat alts índexs de radioactivitat, i copsar com tenien d’obsoleta la tecnologia enfront dels avenços occidentals i com de mal informat estava. Probablement va ser un dels motius perquè Ucraïna acceptés abandonar totes les seves armes nuclears a favor de la nova Rússia de Ieltsin i fins ara de Putin, la qual cosa els ha deixat debilitats enfront de les agressions patides el 2014 per Crimea i la del 24 de febrer ara ja farà tres anys pel Donbàs. D’aquest malson on ens ha portat la tecnologia, que el futur de la humanitat estigui en mans de molt poca gent que no han de tenir gaires escrúpols i sí molt d’ego per poder pujar fins dalt de tot, només ens poden ajudar labors conjuntes i pedagògiques, sobretot a ells, d’organitzacions supranacionals, com les Nacions Unides, les Agències d’Energia Atòmica i les unions entre científics. Va ser Einstein, un dels pares de l’energia atòmica, que va pronosticar que no sabia com es faria la tercera guerra mundial, però sí que podia predir que la quarta es faria a cops de rocs i bastonades. Afortunadament, encara avui es comparteixen experiències científico-tecnològiques entre potències a l’espai o l’Antàrtida. Però s’ha de començar a veure el món com un tot sense països i fronteres. Cosa difícil d’acceptar per un Trump, parlant de Groenlàndia, el Canal de Panamà i fins Canadà, amb la qual cosa dinamita tot el dret legal internacional, que pot caure com un castell de cartes o fitxes de dominó. Però amb temes tan delicats com el perill nuclear, el canvi climàtic, la contaminació del planeta, no hi ha fronteres que valguin. Un accident a la central atòmica de Tricastin, prop de Montelaimar, a la riba del Roine, segons com anessin els vents i normalment bufen aigües avall cap a la Mediterrània, ens portarien el núvol radioactiu a casa. No s’aturaria a la frontera a timbrar papers com van comprovar els suecs amb Txernòbil. Demostra que no hi ha fronteres i una certa candidesa suïcida dels polítics buròcrates, el problema sorgit al port d’Algesires, un dels més actius de la Mediterrània. El nou impost ecològic de la UE als vaixells portacontenidors ha fet que la danesa Maerks, de les majors del món, l’abandoni i desviï les seves escales pocs quilòmetres al port magrebí de Tànger, on no miren tan prim i no han de pagar-lo. Hem de ser conscients que el bon propòsit de Brussel·les a favor de l’ecologia en aquest cas no s’honorarà. Aquests inventors del tap de plàstic enganxat haurien de negociar els temes amb els països veïns en conjunt abans d’emetre normes específiques que ens perjudiquen i no porten enlloc. Si no es mira així, anem a mal borràs i encara serà més difícil sortir-nos del problema on ens hem ficat com una espècie tan orgullosa que encara avui es qualifica de Homo sapiens.

Va ser Einstein, un dels pares de l’energia atòmica, que va pronosticar que no sabia com es faria la tercera guerra mundial, però sí que podia predir que la quarta es faria a cops de rocs i bastonades

Hivern nuclear perpetu?