És com si, de cop, les persones necessitéssim un manual d’instruccions per viure

Hi ha dos propòsits d’any nou que tinc a la recambra des de fa tant temps que ja són brut nature: fer esport i cantar. Aquest setembre vaig destapar una ampolla, i òbviament va ser apuntar-me a un cor. Ja he rebut crítiques, i això sense sentir-me refilar. Diuen que l’esport és més saludable que la música, que fer exercicis de força és imprescindible perquè –i tot seguit una tabarra que jo de veritat que em crec, però el meu cervell desconnecta i només veu com l’altra mou la boca i gesticula, però no la sent, perquè ja té la resposta: “Quan tingui temps”. Estem en una època en què qualsevol etapa vital està patologitzada. Encara no t’has recuperat del postpart i ja caus en la perimenopausa. Fer anys s’ha convertit en una feinada, ja no diguem si canvies de dècada: has de pedalar moltíssim per aconseguir fer anar enrere el temps. No t’has refet de l’última cursa de trail que ja has de demanar hora per als implants capil·lars. Qualsevol hàbit que tinguis, en especial si és mig plaent, serà nefast i potencialment perillós: dutxar-se cada dia o sopar més enllà de les 9. Tot és càncer. Qualsevol excusa serveix per rebre l’amenaça de les deu plagues d’Egipte. És una tendència que busca –molt Antic Testament style– generar pors sobrevingudes per oferir-hi, tot seguit, la solució. No sabria dir si abans és l’ou o la gallina, però és evident que hi ha una expansió de l’interès per la cura personal (interior i exterior, és a dir, espiritual i estètica) que al seu torn té una correlació directa amb els estudis i articles que es dediquen a abonar aquestes preocupacions i amb l’obertura de nous negocis que responen als neguits, problemes i expectatives generats. És com si, de cop, les persones necessitéssim un manual d’instruccions senzillament per viure. Resulta que ho fèiem tot malament i no ens n’havíem assabentat. El problema és que és tan sobredimensionada l’allau de perills de mort i d’obligacions saludables, i és tal la barreja d’informació científica amb estudis parcials o directament interessats (un dia tothom ha de córrer a fer dejuni intermitent, l’endemà resulta que no hi ha evidències científiques dels seus beneficis sinó tot el contrari: risc de càncer) que provoquen just l’efecte contrari del que busquen: indiferència i suspicàcia. Per això, al final, t’aferres a les bases i recordes: tranquil·litat i bons aliments. I si es pot, cantar de tant en tant, que una dosi d’endorfina cultural ens ajuda a ser feliços. Ho he llegit en algun lloc.

És com si, de cop, les persones necessitéssim un manual d’instruccions per viure

Ho fas tot malament