Homenatge a Joaquim Molas
Joaquim Molas Batllori (Barcelona, 1930-2015) no hi ha dubte que és un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX i alhora també un dels més desconeguts pel públic en general, tot i ser un dels màxims responsables d’iniciatives culturals tan importants i populars com les MOLC (Millors Obres de la Literatura Catalana) o les MOLU (Millors Obres de la Literatura Universal), col·leccions que encara avui dia són a les prestatgeries de moltes llars catalanes. Però Joaquim Molas és molt més que un gestor cultural o un creador d’infraestructures culturals fonamentals per al país.
Joaquim Molas també és, sobretot, el professor rigorós, perfeccionista i metòdic que va impulsar els estudis de literatura contemporània, tant des de la universitat com des dels Estudis Universitaris Catalans (els qui en vam ser deixebles en podem donar fe); el crític i estudiós que va fixar els cànons fonamentals de la literatura catalana, sempre relacionant-la amb la universal, que va impulsar iniciatives com la revista Els Marges, que va continuar la Història de la literatura catalana de Martí de Riquer, juntament amb Antoni Comas, que va escriure nombrosos assaigs sobre escriptors tan diversos com Jacint Verdaguer, Mercè Rodoreda, J. V. Foix…; l’activista que va ser al naixement del I Congrés de Cultura Catalana, el clandestí de l’any 1964; l’especialista que va ser al capdavant de les programacions de Llengua i Literatura Catalanes al Batxillerat i a les primeres oposicions d’agregats i catedràtics de la dita assignatura; etc., etc., etc.
Per reivindicar-ne la figura, l’Ajuntament de Barcelona li ha dedicat un volum d’homenatge, Àlbum Joaquim Molas (2022), a càrrec de Manuel Llanas i Llorenç Soldevila, que n’han estat els editors-curadors i que hi demostren un coneixement profund de la vida i l’obra del que va ser professor seu. L’extens volum (439 pàgines) està estructurat en 12 capítols que ens permeten fer un documentat recorregut per la vida i l’obra de Joaquim Molas i alhora veure la valoració que del personatge i de la seva obra en feien, i en fan, un bon nombre d’escriptors, crítics, periodistes…, i sobretot de deixebles (més d’una cinquantena, al darrer capítol, titulat “Testimonis de deixebles”).
La varietat de documents (textos molt diversos, fotografies, cartes…) utilitzats al volum i, sobretot, l’elevadíssim nombre de contactes que Molas va mantenir al llarg de la seva vida fan que hi trobem força referències a Osona i al Ripollès. Sense ànim d’exhaustivitat en voldria destacar algunes.
Un bon nombre de personalitats lligades a les nostres comarques hi són presents per diverses raons: en primer lloc, un clàssic per excel·lència, Jacint Verdaguer, ja que va ser font de diversos estudis de Joaquim Molas i d’alguns dels seus deixebles, a l’obra del qual van dedicar diverses tesis de llicenciatura o doctorals (pàg. 424-427); en segon lloc, i encara lligat al poeta de Folgueroles, diversos membres de la Societat Verdaguer, entre els quals Ricard Torrents, Lluïsa Plans, Francesc Codina Valls, Maica Bernal, Pere Tió, Maria Àngels Verdaguer, Pere Farrés, Pepi Andreu… (en trobem una foto de grup a la pàg. 251); en tercer lloc, els membres de l’anomenat Grup d’Estudiants de Vic o Grup del Seminari de Vic, amb els quals va tenir una estreta relació, fins al punt que els dedica uns quants escrits, algunes mostres dels quals trobem al volum (pàg. 69-70): Segimon Serrallonga i Antoni Pous en són els més esmentats; en quart lloc, altres persones no tan conegudes però que van tenir un pes en la cultura catalana com poden ser Ramon d’Abadal i de Vinyals, Antoni Pladevall, membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, com Joaquim Molas (pàg. 136-137); en cinquè lloc, gent més jove que en van ser deixebles o hi van col·laborar en alguna ocasió, com Anna Dodas, a qui a més va dirigir la tesi de llicenciatura (pàg. 424), Enric Cassany, que en va ser alumne de la primera promoció de Lletres de la UAB (pàg. 379) i a qui va dirigir la tesi doctoral (pàg. 426), o qui signa, que en va ser deixeble i que és autor d’un dels 34 escrits inèdits que trobem al darrer capítol de l’obra (pàg. 398). Com a anècdota final, cal destacar que crida una mica l’atenció que Miquel Martí i Pol no hi sigui esmentat en cap moment.