Hi ha hagut minuts de silenci a moltes ciutats. L'escalf arriba somort. Les mans de les àvies ja no poden desenterrar més morts

“M’he preguntat moltes vegades d’on surt aquesta insistència meva per trobar allò humà de la humanitat.” Eudald Carbonell La meva solidaritat per a totes les famílies del Marroc que han patit el terratrèmol i el meu condol per a totes aquelles que han perdut els seus éssers estimats. L’amazic és la tercera llengua parlada a Catalunya; el dàrija, dialecte de l’àrab al Marroc, deu ser la quarta, i no sé si la primera ja és el castellà, però tant se val, hi ha molts descendents de famílies marroquines que són tan catalans com jo i parlen més bé el català que molts dels tertulians que surten als mitjans de comunicació. Seria bo que poguéssim plorar plegats les seves pèrdues i les seves angoixes. Jo he encès una espelma, el foc és vida, pel patiment de tanta gent i també pels familiars que una meva amiga ha perdut a Ouarzazate. La família de l’Imane, d’en Halit, d’en Samir, d’en Hamoud, residents a la zona de la tragèdia, estan bé. Sempre que una tragèdia natural descarrega la seva força contra nosaltres a qualsevol lloc del món se’ns glaça el cor, però quan el dolor de la sacsejada t’abraça, el dolor és molt intens. No som res i tots estem exposats a morir a mercè de la mare natura. Les inundacions que aquests dies ha patit Líbia s’ha endut milers de persones riu avall. El patir no té límits. Respectem també el seu dol. Penso en la imatge d’aquella àvia que tot trencant ametlles per donar la benvinguda a qualsevol hoste fent el te va cridar la seva neta perquè poguéssim conversar en francès. Vivien en un poblet enganxat a la muntanya de l’Atles, a prop de Demnat. I què se’n deu haver fet d’aquell avi que em va vendre una pedra de quars? El seu poble estava enfonsat dins de l’Atles a prop de Ouarzazate. Vam intentar conversar en taxalhit. On és la canalla que jugava a la plaça d’Ouarzazate, la ciutat tranquil·la. Ara mateix palpem els seus plors dins la pols enrunada que els ofega el respir. I el nostre crit és silent. La terrissa esmicolada dels mercats se’ns ha clavat al cor. Les àvies no cuinen amb el tagin, desenrunen amb les seves mans ferits i morts. Hi ha hagut minuts de silenci a moltes ciutats, viles i pobles. L’escalf d’aquests silencis arriba somort. Quants voluntaris espanyols, francesos i ves a saber d’on més han fet tard per socórrer les persones? Les mans de les àvies ja no poden desenterrar més morts. Al govern del Marroc, absent, li ha costat molt demanar ajuda. El no govern de Líbia ha anat més de pressa perquè li arribés l’ajut internacional. Encara que el rei del Marroc, amb una de les fortunes més importants del món, no es recordi del seu poble, tothom diu que el monarca els ha ajudat. Ja sabem quin pa hi donen les monarquies dites democràtiques si et dissident. Hi podrà tornar la calma en aquells poblets de l’Atles que són l’encant d’un turisme emergent? El rei del Marroc fa veure que no passa res. Es posa una bena als ulls. La gent està acostumada a patir: ja viuen de les propines dels turistes i dels diners que arriben d’Europa. No cal que la fortuna del monarca, que continua engreixant la comunitat europea per controlar la immigració, serveixi per millorar els serveis de la població marroquina. Cec de riquesa, no coneix l’empatia. Però la gent, com que ha de viure, continua travessant el Mediterrani, que cada dia té més paranys.

Hi ha hagut minuts de silenci a moltes ciutats. L'escalf arriba somort. Les mans de les àvies ja no poden desenterrar més morts

Humanitat