Un model de vida més pausat, auster i senzill redundaria en beneficis per a la nostra salut i el nostre planeta

Hi ha aquell acudit, quan veus tots els runners de Kalenji trescant per camins de carro, de preguntar-los: però de què fuges? És una versió soft de l’insuperable lema de Carles Rexach “córrer és de covards”. En anglès fins i tot tenen un nom d’espècie: són els MAMIL, els Middle-Aged Man In Lycra. No hi ha dubte que el que intenten deixar enrere és una crisi mal curada, les obligacions i, de passada, el sobrepès. Però és que no m’estranya. Aquesta fugida esperitada cap endavant l’estem suant tots dia a dia. Només ens ha faltat veure aquest vídeo de TV3 d’un supermercat fantasma en què els clients demanen la compra a casa en menys de deu minuts, i els treballadors es veuen obligats a córrer pels passadissos caçant macarrons, paper de vàter i llaunes perquè un ciclista els entregui a la velocitat de la llum. És èticament monstruós, laboralment un abús, un perill circulatori i absolutament innecessari en tots els sentits. El més depravat és la pobra dependenta defensant l’estrès laboral com a “adrenalina positiva”. Em va recordar una meva amiga explicant-nos com un repte calòric el que a tots els efectes era un règim. Al marge de la infecta persona que s’ha de ser per utilitzar aquests serveis, el cert és que la velocitat, la immediatesa i la voracitat són signe dels temps. Tots correm per encabir més i més activitats a les nostres hores, siguin obligacions o distraccions. Han de ser moltes, i a la vegada. Som multitasques a temps complet; fins i tot els homes. Ara bé, com que aquests canvis també han sigut accelerats, encara en som conscients i d’aquí l’angoixa de pensar: però on ens porta, tanta pressa? I per què no ho aturem? No tinc un brot neohippie. Ara que es parla tant del canvi climàtic, de la necessitat de reduir la despesa energètica –encara que sigui sota l’amenaça de la gran apagada, que encara no sé si és un bulo global o l’apocalipsi now, la veritat– i dels productes quilòmetre zero, potser podríem començar a parlar de la desacceleració vital. Del decreixement existencial. El rellotge ja no resistirà gaire més pressió, i l’ésser humà tampoc. Un model de vida més pausat, auster i senzill redundaria en beneficis per a la nostra salut i el nostre planeta. Com feia la meva amiga, a vegades és útil observar la realitat des de la perspectiva oposada. I si donéssim més valor a les coses i, per tant, no n’haguéssim de fer tantes? I si no calgués fugir, sinó tornar enrere? Potser podem gaudir més de les vistes si anem xino-xano. I si el que considerem temps perdut fos justament el bo?

Un model de vida més pausat, auster i senzill redundaria en beneficis per a la nostra salut i el nostre planeta

I ara en cinc minuts