I el Lluçanès és comarca…
Hauria d’estar contenta però no ho estic. Almenys plenament. Mai m’hauria imaginat que el dia que el Lluçanès fos reconegut oficialment com a comarca tindria aquest sentiment tan contradictori. Jo sempre he cregut en els trets diferencials del Lluçanès i en el reconeixement com a comarca. Una administració i una gestió més propera i adaptada a les necessitats de la seva gent, a més d’un sentiment de pertinença al territori.
El procés que ha portat el Lluçanès a ser la 43a comarca de Catalunya ha estat llarg i sinuós. Podria donar per una novel·la. L’anomenat informe Roca, de revisió del model territorial de Catalunya, que atorgava el rang de subcomarca al Lluçanès i que es va donar a conèixer el gener del 2001, en va ser el desencadenant. Poc després s’iniciava una campanya d’accions i de cerca d’adhesions encapçalada per la plataforma El Lluçanès és Comarca. Una servidora va participar-hi. Recordo especialment quan, amb il·lusió plena, recollia signatures per la Facultat de Ciències de la Comunicació de l’Autònoma.
A partir d’aquí, actes i manifestos a favor de la comarca de forces polítiques i ajuntaments, entre d’altres institucions i entitats. L’octubre del 2010, una delegació d’alcaldes va lliurar la sol·licitud formal de creació de la comarca del Lluçanès a l’aleshores conseller de Governació i es va iniciar el procés legal. Semblava que la cosa era imparable. Els únics interrogants eren Sant Bartomeu del Grau, Santa Maria de Merlès i Sant Feliu Sasserra, poblacions limítrofes que expressaven els dubtes de pertànyer al Lluçanès.
I va arribar el dia. Sí, el del procés participatiu. 26 de juliol de 2015. El “sí” va guanyar a vuit municipis però el “no” ho va fer a cinc. És la música que ha ressonat des d’aleshores. Que si es crearia una comarca de vuit, que si seria de tretze, que si es faria una prova pilot, que si no es tocaria res… La campanya i la consulta donarien per un altre llibre. Està clar que els resultats van deixar un panorama complex i, sobretot, inesperat. Des d’aleshores han estat més de set anys de revolts, anades i vingudes i també de parades que han marejat a tothom i han generat distanciament.
Deu ser per això que aquesta embranzida final a mi m’ha agafat per sorpresa. Sobretot perquè ha vingut de forma inesperada, per la manca de consens entre els diferents municipis que s’ha tornat a evidenciar i també per la solució que s’ha adoptat. No me’n puc estar de dir-ho: un Lluçanès de nou municipis… no és la comarca que m’havia imaginat.
Però bé, la novel·la és de les llargues i encara no s’ha acabat. Suposo que ara el que cal és encara una mica més de paciència, ser positius i confiar que la mancomunitat que ha de portar al futur consell comarcal crearà un projecte comú que farà desaparèixer les esquerdes i aconseguirà engrescar tots els municipis del Lluçanès. Continuarà…