Quan superada la pandèmia la vida d'abans pretenia tornar potser es va extraviar. O no: vés a saber si va picar el timbre, però ningú la va obrir perquè, com que ens van fer creure que es podia viure a través d'una pantalla, tots estàvem mirant Netflix, fent un Zoom o penjant fotos a l'Insta

El recompte de danys provocats per l'ona expansiva de la Covid-19, una pandèmia que ja sembla llunyana però que encara és propera, fa feredat. Una dada: amb l'esclat de la pandèmia l'esperança de vida a Osona va baixar de 83,7 anys a 81,9. Una destralada de gairebé dos anys és una factura molt cara. D'això a la barra de l'Oliveda -els bars sempre són un termòmetre per prendre la temperatura del que passa- en dirien una bona clatellada. Ras i curt. De totes maneres, les dades expliquen el que expliquen, però no ho expliquen tot. Els números diuen que l'impacte de contagis i defuncions a Osona va estar per sobre de la mitjana, però oculten que la pandèmia va posar-ho tot de potes enlaire. Durant mesos, ens va col·locar a tots en una contradicció permanent: volíem estar junts, però ens manteníem separats; repetíem que havíem de ser positius, però ens alegràvem de ser negatius i preferíem una llibertat amb límits que un confinament amb excepcions. Era com estar davant d'un d'aquells miralls convexos que deformen. No ens agradàvem com ens vèiem. Per això, quan després del 'reset' obligat pels moments més crus de la pandèmia es va reiniciar progressivament el sistema potser esperàvem que tot fos diferent. I frustra comprovar que avui a la pantalla de l'escriptori continua havent-hi les mateixes carpetes que ahir: la violència de gènere, la precarietat laboral, el canvi climàtic o l'atur juvenil. La pandèmia va discriminar als vells; l'economia, als joves. Les crisis, ja se sap, tenen cops amagats per a tothom. Després d'un estiu en què en teoria tot ha tornat a ser 'normal' ara costa reconèixer la vida actual com la pròpia. La d'ara fa la impressió que no és ben bé la d'abans. És com si l'anterior, després d'un parèntesi, en realitat no hagués tornat. El mateix que passava amb les bates de col·le dels nanos de casa quan el divendres la portaven per rentar. Del fons de la motxilla sempre n'apareixia una que en realitat no era la seva. S'hi assemblava, però no ho era. Amb la vida 'recuperada' passa una mica el mateix. Com que tot ha canviat tenim la sensació que la que vivim no és la nostra perquè, plagiant una idea amb copyright de Carlos Ruiz Zafón, el dia que tornava potser es va extraviar. O no: vés a saber si va arribar al portal correcte i va picar el timbre adequat, però ningú la va obrir perquè, com que ens van fer creure que es podia viure a través d'una pantalla, tots estàvem mirant Netflix, fent un Zoom o penjant fotos a l'Insta. I es va cansar d'esperar.

Quan superada la pandèmia la vida d'abans pretenia tornar potser es va extraviar. O no: vés a saber si va picar el timbre, però ningú la va obrir perquè, com que ens van fer creure que es podia viure a través d'una pantalla, tots estàvem mirant Netflix, fent un Zoom o penjant fotos a l'Insta

… i es va cansar d’esperar