Celebro tornar a la feina, estic com una nena amb sabates noves, he tornat a nedar i assajar, i que bé- La vida -senzilla- s'imposa. Un cicle més

La tarda està tranquil·la i ennuvolada. La rutina ens ha arribat d’una vegada, per fi, després de festa major, Fira Tàrrega i un inici de curs estrany. Al foc s’hi està coent mongeta tendra i el pla de sopar veient el partit de Champions del Barça no em sembla malament. Aquest cap de setmana arrenca nova temporada del Teatre Auditori Llinars i diumenge nova exposició a l’Espai d’Art, i celebro que, per a mi, tornar a la feina sigui això, omplir un teatre i compartir la mirada increïble d’en Jordi Aligué amb tothom que s’acosti a l’exposició. Com una nena amb sabates noves, estic, temporada rere temporada. Feliç. També he tornat a nedar i a assajar, i que bé. La vida –senzilla– s’imposa. Un cicle més. Perdoneu-me. Em convé fer un homenatge a les petites coses quotidianes perquè les grans em semblen, últimament, massa abstractes. Prefereixo centrar-me en els adolescents que corren per casa que a vegades ho fan esclatar tot amb la seva intensitat i a vegades em fan pixar de riure i a vegades són uns equilibristes de deures, extraescolars i ganes de jugar al videojoc que toca. Equilibristes d’aquesta vida que comença a tenir conseqüències i decisions. Coses que semblen petites, potser, però que m’interessen mil vegades més que les grans. Per exemple: s’ha mort la reina d’Anglaterra. Sé que ho sabeu perquè quina bogeria d’informació, i el que més m’ha agradat de tot plegat és la ironia de la vida que ha fet que la revista Hello, a la Gran Bretanya, que va anar a impremta just quan es coneixia la notícia i no va poder canviar res, hagi sortit al carrer amb aquest titular: “Setmana històrica per a la Reina.” I sí, literalment. De passar a la història. I ja ho sabeu, que els números de la manifestació de la Diada són ridículs, te’ls conti qui te’ls conti; i que em fa –i us fa també, segur– una tristor profunda que el suflé hagi baixat, així, a mig coure i ja no ens quedi ni energia per revifar el foc. A més, les municipals s’acosten al calendari i es nota. I això de la independència, mira, qui sap, potser les properes generacions… aquestes que no tindran planeta però que, ei, potser, tindran energia per unir forces i fer el que cal fer. No em direu que les coses petites, aquest dietari personal que ens fa moure cada dia, no val més la pena que tot això, que tot plegat, tan gran, tan poc important, en realitat. És Rússia qui marca el preu de les coses, d’acord, però som nosaltres qui en marquem el valor. Paro el foc, que les mongetes ja estan fetes, i dic als de casa si volen berenar. No hi ha cap pastís especial, però mira-te’ls: s’emprenyen i es fan bromes mentre les galetes van passant de mà en mà. I ja està.