I jo que me n’alegro
No m’he alegrat mai de les desgràcies alienes, de debò. Ara faig una excepció. Estic content del desastre de Ciutadans. Ja els està bé, home! El proper 9 de juliol farà 15 anys que es va constituir el partit, promogut per “un grup d’intel·lectuals”, tal com els qualificaven els diaris. Aquest país és on hi ha més intel·lectuals per metre quadrat. Ovejero, De Azúa, Boadella, Espada, De Carreras, Pericay, Puigdevall, etc. Uns intel·lectuals autèntics, catalans però una mica amargats, que els produïa mal de panxa qualsevol cosa relacionada amb el catalanisme. I van crear un partit no per anar a favor de, sinó en contra de, Catalunya en aquest cas. “Una nova manera de fer política”, deien, que al final ha consistit a portar algun tros de llamborda als debats televisius, amanyagar un gosset davant de les càmeres, fer numerets al Parlament o pactar amb la dreta més nacionalista en el mal sentit de la paraula (espanyola) i més rància. Quan els intel·lectuals van presentar el partit fa 15 anys van dir que havien rebut adhesions de fins i tot Noruega i Austràlia. Vist com han anat les coses, ara els cangurs se’n deuen avergonyir. Jo, de l’experiència, el que em satisfà més és que a la terra on visc, Osona i el Ripollès, encara és hora que hi hagi un regidor d’aquesta gent. I ara ho tenen difícil, perquè només en queden les escorrialles. Però que quedi clar que no els tinc pas ràbia, eh!