I si cantem ‘El Virolai’ en castellà?
Ni tots els polítics som iguals, ni tots els partits ni defensem ni diem el mateix. Us imagineu que algú afirmés que totes les llonganisses són iguals? Oi que diríeu que no pot ser? Doncs hi ha partits que al cap hi tenen un país que és Espanya i d’altres que, al cap, hi tenim un país que és nació, que té llengua pròpia i que és Catalunya.
Un exemple? La (vergonyosa) visita del monarca espanyol Felip VI a Montserrat. En aquest moment, hauria estat bé tenir un govern –del país– defensant el país (Catalunya). Les paraules concòrdia, retrobament, i no sé quants mots ensucrats més, estan molt bé. Però el president d’un país no és el delegat de quart d’ESO, ni els discursos d’un govern fort són una poesia escrita per a un concurs de Sant Jordi. A vegades, els governs han de dir coses. I, dient coses, a vegades, els països es fan dignes de la seva pròpia història.
A Felip VI no se li ha perdut res a Montserrat. Tant costa recordar que a la nit del 3 d’octubre del 2017 aquest senyor amb barba-serrada va gosar amenaçar Catalunya? Tan difícil és recordar que encara no ha demanat perdó?
Una cosa és ser gent de pau i l’altra és viure endormiscats a can babaulàndia. Recordar un hereu de Felip V emprenyadíssim amb Catalunya i ara sentir-lo dient, al costat del president de Catalunya, no sé què de “discursos totalitaris” i d’“extremismes”, referint-se a les idees de l’independentisme, és ben bé el món al revés.
Montserrat representa una catalanitat irrenunciable i l’Espanya de polítics, bisbes i reis ultres, ho sap. És per això que s’hi fan convidar. Saben que no els diran que no i que, si al davant no hi troben ningú capaç de dir prou, podran reescriure la història com els plagui.
Franco, el dictador que el Pare Aureli Maria Escarré va definir com a tal a Le Monde, també es feia convidar a Montserrat i també aprofitava les visites per alertar al “laborioso pueblo catalán” del perill dels discursos totalitaris i dels extremismes, referint-se als que treballaven per a les llibertats del país. Però una cosa era el protocol i una altra, l’acció. Quan va ser el moment, el Pare Escarré va aprofitar un dels diaris més prestigiosos d’Europa per dir tot el que s’havia de dir. Era el novembre de 1963 i el pare Abat ho va sacsejar tot. Escarré va deixar dit que “el futur depèn de la manera com es resolgui el problema d’avui, que és un problema social, de democràcia, i de llibertat, i, per tant, de justícia. En el fons és un problema de cristianisme: ser o no cristians autèntics, individualment o en l’àmbit col·lectiu, és a dir, polític. Col·lectivament, els nostres homes polítics no són cristians!”.
Si avui agafem aquestes paraules i les passem per la traductora, som on érem. Defensar la plenitud de Catalunya no en té res, d’extremista. Extremisme és robar, és no saber respectar i, a sobre, és demanar que et riguin les gràcies quan no en fas. I els catalans? Si ens empatxem de tanta hipocresia institucional, un dia la reina Letícia demanarà que El Virolai sigui en castellà i el president Illa encara dirà no sé què de l’agenda del retrobament. Amen Jesús, que deien a casa.