Laporta passarà a la història com el president que el va fer fora i Bartomeu com el que el va fer quedar. Ironies del destí! I, mentrestant, els culers romàntics recordarem els 670 gols o poemes d’amor que ens va escriure

Els que em coneixen ja m’han sentit exposar la meva teoria que, des de 1991, el mes d’agost no és de vacances informativament parlant, sempre passen coses molt i molt rellevants. Ara fa 30 anys, el món es va quedar fora de joc quan es va produir el segrest de Mikhaïl Gorbatxov, president de la Unió Soviètica, en un cop d’estat que no va acabar de quallar, tot i que va ser l’inici de la desintegració del gegant soviètic que havia estat el contrapès, en la guerra freda, de l’altre gegant estatunidenc. Va ser tan impactant la notícia i va passar en un mes d’agost on no passava res, on hi havia un consens no escrit, en què no hi havia d’haver sotracs informatius, que el món va canviar. La meva teoria és que, des de fa 30 anys, l’agost és un mes com els altres i segueixen passant bones i males notícies, moltes elles de gran calibre informatiu. Sigui o no sigui l’opi del poble, el que sí és cert és que el futbol és un dels grans entreteniments del nostre entorn. Per a molta gent, el futbol és l’esport, la diversió, la passió, la religió, l’ariet polític, la seva vida (i la seva mort, malauradament) … O ho és tot, vaja! Hi ha persones molt i molt racionals que perden el nord (i el seny) quan estan mirant o escoltant un partit de futbol, sobretot si juga el seu equip i, sobretot, si aquest s’hi juga una cosa important ja sigui un títol, un derbi, un clàssic, un ascens o un descens. Hi ha catalans per a qui la línia del seny i la rauxa es difumina quan es troba en mode futbol. Suposo que en d’altres esports també passa, però no en puc parlar perquè ho desconec. En el tema del futbol ho sé perquè ho he vist i ho he viscut de molt a prop, a vegades massa! L’any passat ja ens va venir de poc, als culers, amb el coi de burofax que el millor jugador del món va enviar a la directiva que aleshores governava el Barça dient que volia marxar i ho volia fer de franc. Va ser a l’agost, també! Per sort no se li va consentir aquesta gràcia. Només hauria faltat que el millor actiu que teníem el regaléssim a un rival de qualsevol city europea perquè ens guanyés tot el que ens disputés a nosaltres, els culers, i a sobre de franc. No estic d’acord amb els que aleshores demanaven que se’l deixés marxar i, a sobre, li féssim un homenatge! Molts d’ells, alguns interessadament, anteposaven la voluntat de carregar-se la directiva Bartomeu a debilitar el club regalant la seva perla més preciosa! Sigui com sigui, es va aconseguir que seguís un any més i la cosa es va anar adreçant, fins al punt que la culerada va acabar escollint un nou president que, aquest sí, tenia bona premsa i era capaç de convèncer la joia de la corona perquè es quedés. De fet, oficiosament fa un mes ja estava dat i beneït. Però ai l’as! Arriba el 5 d’agost (un altre cop aquest mes) i tot s’esguerra! Què va passar en aquelles últimes 24 hores? Per què aquest any han estat els que manen al Barça, amb en Laporta al davant, els que han fet fora el millor jugador del món? No em val l’excusa econòmica que ja coneixien quan es van presentar i van prometre que això no passaria! Per què van estripar les cartes a 25 dies d’acabar el mercat? Per què van permetre que l’haguem de veure jugar amb una altra samarreta? Esportivament, no els ho perdono. Laporta passarà a la història com el president que el va fer fora i Bartomeu com el que el va fer quedar! Ironies del destí! I mentrestant, els culers romàntics, com jo, recordarem els 670 gols o poemes d’amor que ens va escriure en Leo Messi i, com Pablo Neruda, només ens queda lamentar-nos i escriure-li una cançó desesperada com aquesta que aquest humil culer signa aquí, després de passar-se nits d’estiu, d’agost!, d’insomni. I les que poden venir!

Laporta passarà a la història com el president que el va fer fora i Bartomeu com el que el va fer quedar. Ironies del destí! I, mentrestant, els culers romàntics recordarem els 670 gols o poemes d’amor que ens va escriure

I una cançó desesperada més, sí!