Em va agradar i m'he fet meva la frase del biòleg Nicklas Brendborg: “Es tracta de morir jove, com més tard millor”

L’altre dia vaig llegir una frase del biòleg Nicklas Brendborg: “Es tracta de morir jove, com més tard millor”. Em va agradar i me l’he feta meva. –Òndia, tu sempre amb els teus llibres!–; doncs sí, però aquesta vegada no era cap llibre, vaig llegir-ho a la contraportada de La Vanguardia. El biòleg parlava de la longevitat. Vaig pensar que a tu t’agradaria el tema. Aquí el tens: Tres iaios divins! Comencem pel primer, el més jovenet. És del trenta-nou, i de Madrid. –Què em dius... de Madrid?–. Sí, sí, de la capital, però no pateixis que no parlaré de política, sinó d’alpinisme. Escolta el que ens diu: “Soc veterà, massa veterà! Vaig viure la postguerra, era fill d’una família molt pobra, no teníem aigua corrent; de nen jo la duia en cubells. Als 11 anys ja treballava d’enquadernador, i als 14 vaig entrar de tapisser, la que va ser la meva professió. M’agradava la natura i no sé ben bé el perquè, a la família l’única cosa que els importava era que poguéssim menjar una mica cada dia. Als 15 anys vaig passar les dues setmanes de vacances a la Pedriza, escalant. Dormia en una tenda que jo mateix vaig cosir al taller. Va ser el meu món, la meva vida. La natura m’ha ensenyat a no preocupar-me per les coses amb les quals no val la pena amoïnar-se. La muntanya m’ha donat tranquil·litat, és una escola de la vida. Encara que hi hagi moments difícils, sempre val la pena viure”. –I quants anys té aquest home tan trempat?–. Doncs mira, només 83. Carlos Soria, que així es diu, va pujar el seu primer vuit-mil, el Nanga Parbat, als 51 anys. Però les seves proeses comencen passats els 60, quan va jubilar-se de tapisser. Ha pujat a 10 muntanyes de més de vuit-mil metres, i en vuit d’elles té el mèrit de ser la persona de més edat que ha trepitjat el cim. L’Everest el va pujar amb 62 anys; el K2, als 65, i l’Annapurna, amb 77. Fa anys, molts, que es baralla amb el Dhaulagiri, un dels vuitmils que li queden. El cim se li resisteix, però ell hi torna i hi torna, a la primavera i a la tardor. –Tan difícil és aquesta muntanya?–. Sí, molt difícil, una muntanya grandiosa, t’ho dic jo que he tingut la sort de contemplar-la de molt a prop, he dormit a dos dels camps base. Ah!, me n’oblidava, el nostre heroi té problemes en un genoll, li han posat una pròtesi, no hi fa res, ell vinga amunt. Anem pel segon, és de Barcelona, nascut el trenta-tres. –M’has dit que éreu amics?–. Sí, i tant, prou franquesa per dir-li: Jordi, fes muntanya que tu en saps molt, no facis política. No me’n fa cap cas. Abans als cims hi plantaven creus, ara hi posen llums. Jordi Pons ha estat uns dels dirigents del moviment Llum i Llibertat. Art, muntanya i activisme per la independència (nom amb el qual es presenten). Ja veus, políticament no ens avenim, però el seu currículum muntanyenc em té bocabadat: és considerat un dels pares de l’actual generació d’alpinistes i escaladors, tant de Catalunya com de l’Estat espanyol. Ha fet ascensions mítiques: la cara nord de l’Eiger, l’esperó Walker a les Grandes Jorasses, al Massís del Mont Blanc, a l’Hindukush, als Andes... L’any 1974, juntament amb Josep Manuel Anglada i altres, va aconseguir l’Annapurna Est, el primer vuitmil coronat per una expedició catalana. L’any 1982 va formar part de la primera catalana a l’Everest. Ha estat un dels pioners del cinema de muntanya, la seva obra cinematogràfica inclou més d’una vintena de documentals... El 5 de gener de 2023 en farà 90, i segueix escalant i esquiant. Un iaio diví, un avi de primera. I el tercer és Marcel Rémy. Va néixer a Gruyère (Suïssa), el poble dels formatges. Fill de ramaders i pastors de les muntanyes dels Alps suïssos. Son pare també treballava en els trens d’alta muntanya. Una tragèdia va marcar la seva infantesa, una allau va sepultar casa seva i va matar la seva mare i la seva germana. –Fa temps que el segueixes?–. I tant, al despatx hi tinc penjada una foto, amb una nota que posa: “Marcel Rémy, segueix escalant als 94 anys”. La fotografia és de l’any 2017, quan va pujar la cara oest del Miroir de l’Argentine. Va baixar en parapent! Amb 96 anys va aconseguir superar el primer llarg (5c) de la via La Guêpe, però es va encallar en el segon llarg (6a). No es va desanimar, va iniciar sessions d’entrenament en un rocòdrom per tornar a la via en millor forma. Va celebrar els 99 escalant de primer una via de 16 metres (4c). Diu que no ho fa pas per batre el rècord de Matusalem, sinó per mantenir la regularitat en l’esforç, per entretenir el cos i l’esperit. –Ostres, quin paio, aquest sí que és un iaio diví! Haurà de celebrar el centenari penjat a la paret, no ho creus així? Doncs mira, me’n vaig assabentar no fa pas massa; els cent no els farà; va morir tranquil·lament a casa seva, dormint. Ara deu estar escalant vies a les parets eternes del més enllà, anant de primer i sense corda. N’estic ben segur. –Gràcies, noi, qui el pogués desxifrar aquest misteri, el secret de l’eterna joventut!

Em va agradar i m'he fet meva la frase del biòleg Nicklas Brendborg: “Es tracta de morir jove, com més tard millor”

Iaios divins