A mitja tardor m’agrada escoltar l’allegro del tercer moviment tardoral de Les quatres estacions de Vivaldi

Fa pocs dies uns amics que visitaven la basílica de San Marco de Venècia m’enviaren unes fotografies en què s’hi podien veure un nombre raonable de turistes. El divendres 8 de maig de 2020, havia escrit corprès d’un atac de pànic: “Ai! Quina tristor a Venècia”, impactat com estava per les imatges rebudes de les places desertes i desallotjades per la greu pandèmia. Deia: “Davant el lleó de la basílica de San Marco, em vaig acomiadar, fa temps i per sempre, de la ciutat que havia estat un model equilibrat d’art, bellesa i alegria de viure, i ara ofegada per milers de turistes, com jo, tot i refermar-me en la militància radical de “Salvem Venècia!”. Malauradament, la Covid ha fet la feina que no havíem sabut fer els invasors humans de tot el planeta. No era això el que volíem? Així, no! A mitja tardor m’agrada escoltar l’allegro del tercer moviment tardoral de Les quatres estacions de Vivaldi, obra del venecià il prete rosso, el prevere pèl-roig, que amb la seva música descriptiva ens fa intuir el galop senyorial dels cavalls i els caçadors acompanyats pel so dels corns de caça i les corredisses esmunyedisses dels animals que no volen ser atrapats en aquells paratges ufanosos i plens de fruits, grocs i vermells, caiguts dels arbres abans que les primeres glaçades ho adormin tot. Antonio Lucio Vivaldi (1678-1741) visqué 63 anys. Cal dir que la data de naixement va ser una incògnita fins l’any 1962, quan un equip d’investigadors va aconseguir autentificar el natalici. El pare d’Antonio Vivaldi, Giovanni Battista, era el violinista de San Marco i estava preocupat pel fill que semblava no tenir gaire salut, encaminant-lo a fer carrera eclesiàstica i així assegurar-li un sou per sempre. El 1703 fou ordenat prevere i un temps després entrà com a capellà i mestre de violí a L’Ospedale della Pietà, però Il prete rosso va dir poques misses. El pare no va parar de suplicar a les jerarquies eclesiàstiques que el deslliuressin d’aquesta obligació a causa de la malaltia asmàtica que patia tot i que no li impedia, actiu com era, desenvolupar una gran creativitat musical. Carlo Goldoni, el dramaturg venecià més jove que Vivaldi, definia el compositor com un home inquiet, hiperactiu i molt excèntric, oblidant un qualificatiu important: el de geni de la música. Les institucions socials de la Sereníssima República de Venècia eren força avançades al seu temps i guiades per l’ideal de caritat cristiana, amb aportacions privades de la noblesa veneciana sense fer gaire soroll, i dels fons públics que lliurava a les institucions la República. Les persones acollides als hospicis eren infants abandonats per progenitors indigents i mares solteres que havien tingut relacions amb mariners de les grans flotes que arribaven als ports venecians assedegats d’alcohol i sexe. Els nois eren acollits més aviat que les noies, ja que des de molt joves els integraven a feines menors pròpies de la marineria, amb el criteri que amb les primeres lletres ja se’n sortirien i seria al mar on aprendrien a sobreviure. La Sereníssima República de Venècia era l’admiració d’altres repúbliques i podia presumir de tenir quatre hospicis a la ciutat, tot i que el més valorat era l’Ospedale della Pietà fundat el 1346, i en els millors moments amb una població gairebé de mil noies internes que rebien una sòlida educació. Les més dotades per a la música, les figlie di coro, eren instruïdes amb rigor en el cant i el domini de tota mena d’instruments musicals. Antonio Vivaldi va treballar a l’Ospedale més de 30 anys com a mestre de violí i aviat amb el càrrec de maestro di concerti, una funció important a l’organigrama i responsable de les activitats musicals i del nombrós equip de formadors. Dedicat a totes hores i sense parar a la música, va compondre per a la seves alumnes de la Pietà desenes d’obres religioses, més de 500 concerts i simfonies i 90 sonates pensades per ser interpretades per aquelles deixebles prodigioses. El fenomen Vivaldi posà de moda l’Ospedale della Pietà i assistir als concerts que s’hi feien esdevenia un privilegi. L’aristocràcia veneciana hi anava habitualment i també els invitats de cases reials europees i la intel·lectualitat del moment com Rousseau, Goethe i d’altres. L’orquestra era la millor i amb un estil musical viu, brillant i virtuosístic ho omplia tot de màgia i d’alegria, provocant contínuament fortes emocions. Les deixebles de Vivaldi vestides de blanc i amb un vel negre, ocultes rere les gelosies de les tribunes elevades que envoltaven la nau, cantant o tocant els seus instruments de corda o vent amb aquelles mans gairebé virginals, obeïen i valoraven el seu director per més exigent que fos i aconseguint, tal com deia un diari de l’època, una veritable catarsi d’harmonies musicals i espirituals. Ah! Es pregava un silenci rigorós i no aplaudir mai, ningú havia de trencar aquella atmosfera gairebé divina.

A mitja tardor m’agrada escoltar l’allegro del tercer moviment tardoral de Les quatres estacions de Vivaldi

‘Il prete rosso’