‘Il vangelo secondo Matteo’
Era un temps favorable i ja havien florit els til·lers de la barcelonina Rambla de Catalunya, amb un perfum realment intens. De cop, vaig coincidir cara a cara amb Jesús de Natzaret, sorprès i compungit el vaig saludar amb un tímid: “Hola, Jesús!”. Em contestà allargant-me la mà i això em donà serenor i la seguretat que realment havia ressuscitat. Sí! Era ell, tot i que el seu rostre indicava com havien passat els anys. Em digué que esperava una amiga per anar a berenar a una coneguda pastisseria i la salutació es va allargar una mica recordant la presentació que ens van fer a l’església de Cadaqués, un estiu llunyà i ple de concerts. S’havia jubilat de la feina i de la política, i vivia al poble enamorat del mar.
Ens acomiadàrem amicalment i em vaig quedar amb la recança de no haver-li preguntat una cosa que feia temps que em voltava pel cap: com va ser que el director de cinema Pier Paolo Pasolini l’escollís a ell, entre les moltes opcions que tenia? Havia convocat una trobada informal a casa seva, a prop de Roma, amb militants del Partit i els convidats catalans. A mig debat polític, Pasolini es posà dret i cridà enfervorit i exaltat: “He trobat Jesús! He trobat Jesús de Natzaret a la mia casa!”. Realment, aquestes coses sols podien passar a Itàlia…
El prestigiós director de cinema havia acabat el guió de la propera pel·lícula, i en anunciar-la va commoure la intel·lectualitat catòlica i la marxista. Volia seguir el text evangèlic sense dogmatismes, des del naixement de Jesucrist fins a la seva resurrecció. En cercles catòlics van tremolar: “Què dirà un comunista sobre l’Evangeli? Segurament serà molt crític, materialista i potser burleta”. Pasolini va escollir la forma literària que s’identificava amb el seu criteri i dels quatre evangelistes oficials (canònics) va triar Mateu, el més poètic i profund; Joan el trobava massa místic; Marc, molt prim, i Lluc, sentimental i novel·lesc. Potser es va inspirar en Johann Sebastian Bach i en la gran obra la Passió segons sant Mateu, la joia de la música clàssica.
La pel·lícula es va estrenar el 1964 amb molta expectació, controvèrsies i greus acusacions d’atacar la religió. Pasolini dedicà el film al papa Joan XXIII, tot i que el diari vaticà L’Osservatore Romano va dir: “Fidel al text, però no a la inspiració de l’Evangeli”. En canvi, L’Unità, el portaveu del Partit Comunista Italià (PCI), va comentar: “El nostre cineasta ha compost la més bella pel·lícula sobre Crist que s’ha fet fins ara, i probablement la més sincera que es pugui concebre”. El film va ser guardonat amb el Gran Premi del Jurat a la Mostra de Venècia i el Premi de l’Organització Catòlica Internacional del Cine.
La notícia per la ràdio m’impactà: “Ha mort a Cadaqués i a l’edat de 76 anys Enrique Irazoqui Levi [5/7/1944 – 16/9/2020], que va encarnar el paper de Jesús a la pel·lícula Il vangelo secondo Matteo de Pier Paolo Pasolini. A 19 anys ja estudiava a la universitat i militava clandestinament a l’Espanya franquista. Escollit secretari general del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, una organització sense recursos ni finançament, en assemblea es decidí a enviar Irazoqui, de mare italiana i que parlava correctament la llengua del país, a Itàlia i aconseguir diners per al sindicat. Es va reunir amb Rafael Alberti, Vasco Pratolini i d’altres, fins aquella nit que va anar a la trobada informal amb membres del Partit a casa del cineasta Pasolini, on en un instant li canvià la vida.
En principi es va negar a participar en la pel·lícula dient que tenia encàrrecs més importants a realitzar que fer de Jesús de Natzaret i que era agnòstic. A més, mai no havia fet cinema i estava totalment convençut que faria el ridícul. Un company li va suggerir que cobraria i podria ajudar el sindicat. Enmig de les emocions i la confusió contestà a Pasolini que s’ho pensaria. Immediatament el director va trucar a la seva amiga i escriptora Elsa Morante que hi anés i es posés a disposició d’Irazoqui. Les intenses converses van durar dos dies i finalment tremolant i esporuguit va dir: “Sí!”.
De jove cercava fer la revolució, després ja casat i amb un fill va participar en dues pel·lícules de la famosa Escola de Barcelona: Noches de vino tinto i Dante no es únicamente severo. Integrat circumstancialment a la gauche divine, visqué amb passió el ressorgiment de la literatura llatinoamericana. Home d’esquerres i preocupat per la cultura, va fer de professor fins que es va retirar. Què li quedava? El mar de Cadaqués, la música i els records… Marcat sempre més per la figura de Jesús de Natzaret i la saviesa de Pier Paolo Pasolini.