A Correcuita

Divendres, 18. Acaba la manifestació a Barcelona, després de les Marxes per la Llibertat. Moment de repòs en un banc del passeig de Gràcia. Al meu costat hi ha un home que fa fotografies de l’ambient amb el mòbil. És Jordi Mora, que va ser director de l’Orquestra Simfònica de Vic, molt vinculat durant anys a la ciutat. Reconeixement i encaixada. “Estic fent fotos per als amics del Líban, demà marxo cap allà.” Aquesta setmana ha de dirigir un concert amb la Simfònica de Beirut, de la qual és el principal director estranger convidat. “Un país extraordinari, una gent capaç d’adaptar-se a tot.” Ells li han enviat imatges de les protestes que hi ha contra el govern per motius socials i econòmics. Alguna foguera, carrers i carreteres tallats… d’una banda a l’altra del Mediterrani, i en contextos diferents, la iconografia de la revolta és sorprenentment semblant.Dilluns, 21. La mort de Joaquim Puntí, amb només 60 anys, ens deixa amb el cor encongit. El trobarem a faltar en tots els actes, sobretot culturals, de la ciutat. Assegut a primera fila, però en un extrem, generalment a mà dreta. No sé com s’ho feia per estar al cas de l’extensa agenda, però ho aconseguia. Era una manera senzilla però no exempta de mèrit de donar suport a tot el que es feia a la ciutat, al seu Vic estimat. Dimarts, 22. A l’acte d’inauguració del curs de la UVic-UCC, enguany a Manresa, es donen els premis als estudiants amb millors expedients acadèmics. Com que són cridats pel nom, em fixo que n’hi ha dos o tres d’origen magribí. Això no hauria de ser extraordinari, però desgraciadament encara ho és. Que hi siguin, és un bon senyal, perquè vol dir que els fills de la migració –catalans de ple dret, no ho oblidem– estan arribant als estudis superiors. Amb totes les disfuncions i matisos que calgui, l’ascensor social encara funciona, tot i que va més lent i s’encalla en algun nivell. Ens toca a tots posar les eines perquè això continuï i que pugui arribar el moment en què els cognoms magribins ja no em cridin l’atenció per la seva excepcionalitat.

A Correcuita

Imatges de revolta, Joaquim Puntí i l’ascensor social